La gènesi d'un moviment

A l'estiu del 2000 ja es parlava de la necessitat de crear la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE). Amb tot, el moviment social que va aconseguir aturar el transvasament de l'Ebre, i que ara celebra el seu desè aniversari, no va nàixer oficialment fins a l'assemblea que va tenir lloc a Tortosa un vespre ventós el 15 de setembre del 2000. En realitat, havia de constituir-se a Saragossa el 23 de setembre, però l'èxit de l'assemblea informativa –amb prop de 700 persones a l'auditori– va desembocar en la constitució formal de la PDE i en una manifestació espontània pels carrers de Tortosa.

Durant l'estiu anterior, la premsa espanyola havia anunciat que el govern del PP impulsaria un altre Plan Hidrológico Nacional (PHN), i que l'aleshores ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, volia recuperar el transvasament de l'Ebre, en la línia del que havia intentat el socialista Josep Borrell. En vista d'això, la Coordinadora Antitransvasaments, dirigida per Manolo Tomàs, que ja havia lluitat contra el minitransvasament a Tarragona i que acumulava una experiència de més de 10 anys, va iniciar els contactes amb altres entitats com ara Coagret –també fundada a Tortosa el 1996–, amb Seo/Bird Life i amb Amics i Amigues de l'Ebre per organitzar una assemblea a l'auditori Felip Pedrell. També es van fer els primers contactes polítics, però amb poc èxit. D'entrada, només ERC i ICV van apostar per donar suport públic al moviment antitransvasament, la força del qual encara no es podia preveure. El PSC governava a l'Ajuntament de Tortosa amb el PP de Josep Maria Franquet i Joaquim Fabra, desbordats per les notícies que arribaven des de Madrid. I CiU, que l'any anterior havia perdut l'alcaldia tortosina per un pacte “antinatural”, governava Catalunya amb una aliança tàcita amb el PP. L'home fort de Convergència al territori era l'alcalde d'Amposta, Joan Maria Roig, que apostava per negociar amb l'Estat per aconseguir contrapartides a canvi de l'aigua de l'Ebre. Una opció que al final va ser l'estratègia seguida de la Generalitat. “Va ser una assemblea molt espontània, amb tanta gent a la sala petita que vam haver de passar-ho tot a la sala gran”, recorda un dels portaveus de la PDE, Joan Antoni Panisello. “De seguida es va veure la reacció de la gent del carrer, perquè de polítics n'hi havia molt pocs”, afirma. De fet, dels 28 alcaldes del Baix Ebre i del Montsià, a l'auditori només hi havia els alcaldes socialistes de Roquetes, Mariano Gil, i de Sant Jaume d'Enveja, Sebastià Porres. L'alcalde tortosí, Joan Sabaté, va enviar un comunicat de suport a l'acte, però no va assistir-hi. Sí que ho va fer l'alcalde de Miravet, l'independent Joaquim Marsal. De fet, Miravet va arribar a ser el poble de la Ribera d'Ebre que millor va encarnar la implicació en la lluita contra el transvasament, que primer només semblava un problema del Baix Ebre i del Montsià. Un dels seus regidors, Antoni Borell, va ser durant molts mesos portaveu de la PDE, i actualment és l'alcalde de Miravet. “La gent de l'Ebre feia temps que vivia d'esquena al riu, però el PHN va tocar els nostres sentiments i va arribar l'hora de dir prou”, diu Panisello. Segons el portaveu, la PDE va ser l'instrument dels ebrencs per organitzar-se i poder dir el que pensaven. “Amb el pas dels anys hem esdevingut un moviment social reconegut a nivell mundial”, celebra. Segons valora l'activista Salvador Tarragó en un estudi encara inèdit, l'assemblea del 15 de setembre també va despertar “la consciència col·lectiva d'un poble”. “La PDE ha estat una plataforma per a tothom, i arran de la PDE han nascut altres moviments socials, tant dins com fora del territori”, assenyala Panisello. Així, la mobilització social va ser clau perquè Jordi Pujol creés l'any 2001 la delegació de la Generalitat a les Terres de l'Ebre, i perquè José Luis Rodríguez Zapatero derogués el transvasament del PP l'any 2004. Després de la derogació, la PDE no es va dissoldre i també va aturar, el 2008, el transvasament d'emergència que el tripartit volia fer a Barcelona.