Societat

Pregó poètic i de país

Margarit va fer una defensa del català com “allò que ens pot unir a tots” i va plantejar que “potser ha arribat el moment de canviar la relació amb Espanya”

En la segona part va oferir un tast dels seus poemes

La poe­sia i la reflexió naci­o­nal, de clara línia sobi­ra­nista, van anar de la mà en el pregó que va fer ahir el poeta i arqui­tecte Joan Mar­ga­rit (Premi Naci­o­nal de Lite­ra­tura i Pre­mio Naci­o­nal de Poesía) per obrir la Mercè. La pri­mera part del pregó la va ence­tar dient: “Jo sóc un poeta bilingüe”. I va enca­rar sense ambigüitats les com­pul­si­ons que viu Cata­lu­nya. En la segona, va dei­xar lloc a la poe­sia.

Mar­ga­rit va començar par­lant de la llen­gua: va expli­car que va escriure pri­mer en cas­tellà perquè “no tenia cul­tura en cap altra llen­gua”, i que després va fer-ho en català, la seva llen­gua materna, “bus­cant el que una per­sona té de més pro­fund que la cul­tura literària”. El poeta i arqui­tecte es va refe­rir a la seva estada a les Canàries, on va enten­dre “l'ale­gria pro­funda en trac­tar d'inte­grar-te, de ser un més entre la seva gent”. D'aquí el dis­curs va avançar cap a la rei­vin­di­cació naci­o­nal. Par­tint de la llen­gua, que “neces­si­tem veure-la res­pec­tada a tot arreu”, es va atu­rar en el “moment difícil” d'avui. “Pot­ser ha arri­bat l'hora que una visió obli­ga­da­ment nova en un món nou ens faci arri­bar una nova con­clusió”.

El pre­go­ner va cons­ta­tar que “ens pesa” “veure amb quina força per­vi­uen encara les dues espa­nyes” i per això va con­cloure: “Pot­ser ha arri­bat el moment d'accep­tar que cal can­viar pro­fun­da­ment la relació amb aquesta Espa­nya si els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya, sigui quina sigui la llen­gua materna que par­lem, volem que la nació esde­vin­gui una Holanda o una Dina­marca”. I va apro­fi­tar per defen­sar la llen­gua: “Demà no sé el que serem, però avui l'únic que ens pot unir a tots –vin­guem de la llen­gua que vin­guem– és una Cata­lu­nya en català”. És de pen­sar que aquesta pri­mera part del pregó no va satis­fer gaire el pre­si­dent del grup muni­ci­pal del PP, Alberto Fernández Díaz, que, en aca­bar, es va des­mar­car dels aplau­di­ments rotunds donant tan sols tres breus cops de mans.

Entre el públic que atapeïa el Saló de Cent de Bar­ce­lona hi havia el con­se­ller d'Inte­rior, Joan Saura; l'expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat Pas­qual Mara­gall, i per­so­na­li­tats com el crític lite­rari Sam Abrams i els arqui­tec­tes Oriol Bohi­gas i Beth Galí, entre d'altres.

La segona part del pregó es va con­ver­tir en un reci­tal poètic: Mar­ga­rit va aban­do­nar el púlpit i, amb micròfon de solapa, va ocu­par l'enca­ti­fat cen­tral del Saló de Cent, per decla­mar i emfa­sit­zar els seus ver­sos. Un reci­tal en què va ofe­rir 16 poe­mes que trans­cor­rien paral·lels a la seva experiència vital i al seu vin­cle amb Bar­ce­lona.

El repàs de la seva relació amb Bar­ce­lona el va ence­tar un poema sobre la nevada del 1962 i va con­ti­nuar amb un home­natge a la Joana, la seva filla morta, i a l'ins­ti­tut on va anar. Després va res­se­guir la seva joven­tut, l'amor, “la Bar­ce­lona de l'arqui­tecte” –amb un poema sobre la remo­de­lació d'un edi­fici del Besòs–, la Ram­bla i el jazz, el parc de la Ciu­ta­de­lla o París com a fugida de Bar­ce­lona. Sem­pre pas­sat pel sedàs de la seva poètica rea­lista, va ofe­rir el poema Casa de mise­ricòrdia, un sonet que lli­gava Bar­ce­lona i París, i Lli­ber­tat, que té uns ver­sos d'espe­cial actu­a­li­tat: “La lli­ber­tat és quan comença l'alba / en un dia de vaga gene­ral”.

A les aca­ba­lles, Mar­ga­rit va tor­nar al país, es va pre­gun­tar per la Ciu­tat d'ahir i va reci­tar un poema, inèdit, sobre la mani­fes­tació del 10 de juliol. “I ara, de sobte ens veig / repre­sen­tant una obra clàssica: / som els Deu Mil de Xeno­font, / aban­do­nats pels qui els guia­ven. / Asset­jats i can­sats, sense saber el camí, / bus­quem de sobre­viure i tor­nar”.

LES FRASES

Som ben poca cosa sense la nostra llengua, ja que ella és també el nostre pensament
Joan Margarit
poeta i arquitecte
Aquesta nació, ara per ara i primer de tot, ha de defensar la seva existència i decidir quines relacions vol establir amb Espanya

Loquillo i Quimi Portet obren quatre dies de música

Els concerts de Loquillo, al nou escenari de l'avinguda de Maria Cristina, o el de Quimi Portet, a la plaça de Catalunya, van estrenar ahir la programació musical de la Mercè que, entre els actes de carrer i el Barcelona Acció Musical (BAM), ofereix un centenar de concerts. Loquillo va ser l'encarregat d'inaugurar un escenari musical de la ciutat nou, l'avinguda de Maria Cristina, on va celebrar els seus 30 anys al món de la música amb un concert en què va estar acompanyat de gent com Jaime Urrutia, Enrique Bumbury, Andrés Calamaro o Leslie. En aquest escenari es farà avui divendres el concert de la Cadena 100, amb La Unión i El Sueño de Morfeo i dissabte el de la Cadena Ser amb Lolita, Gossos i Lax'n'Busto i la festa Màxima. Portet, a la plaça de Catalunya, va precedir el concert del grup de Joan Garriga, La Troba Kung-Fú.

Xiulets entre versos a la plaça Sant Jaume

Els bombers, sindicats i els veïns del Raval aprofiten l'acte de la lectura del pregó per alçar la veu
Francesc Espiga

Almenys aquest any, santa Eulàlia ha estat clement. Ja se sap, com diu la tradició, que la pluja que acostuma a aigualir l'inici de les festes de la Mercè són, en realitat, les llàgrimes de la patrona de Barcelona, enutjada perquè la festa major de la ciutat ja no se celebra durant la seva onomàstica (12 de febrer). Ahir no va caure cap ruixat, cert, però sí que es va complir una tradició menys bucòlica que comença a fer forat en els pregons de la Mercè: les protestes. En aquesta ocasió van ser els bombers, els veïns del Raval i els sindicats CCOO i UGT els que van tenyir l'inici de la festa amb el color de la protesta.

Falten pocs minuts per les set de la tarda i aquest conglomerat reivindicatiu, poc més de cent persones tirant llarg, pren posicions. Els bombers, de molt els més combatius, fan sonar xiulets per exigir millores laborals. La gent del Raval és més de pancarta, on denuncien l'estat de degradació que castiga el barri. Finalment, un exèrcit d'activistes sindicals reparteixen fulls informatius per començar a escalfar la vaga general del proper dia 29. Són les set tocades, i per una pantalla gegant es pot veure que l'alcalde Hereu comença el seu discurs. Veure'l se'l veu, però sentir-lo, és una entelèquia. La xiulada és de traca i queda rematada amb els crits de “dimissió, dimissió”. Quan és el torn del pregoner, el respecte és sepulcral. L'al·legat de país que fa Joan Margarit fins i tot provoca alguns tímids aplaudiments. Aquests es tornen més entusiastes, però, quan en un dels seus versos el poeta proclama “la llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general”, la mateixa frase que, casualitat o no, també està impresa en una de les pancartes que exhibeixen els sindicats. El pregó arriba al seu ocàs, els xiulets rebroten, i la protesta es dilueix entre els grallers i gegants del toc d'inici de festa. Però alerta. Les previsions pel cap de setmana anuncien pluja. Santa Eulàlia no dóna treva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.