Societat

LA CRÒNICA

S'ha de parlar-ne, però…

Tot el que fa que el pànic col·lectiu es faci més important, fa també el joc als terroristes. Tenen llur ‘treball', llur trist treball, facilitat.

Sí, hem de parlar-ne, vull dir del terrorisme.

Torno de passar uns dies dins una regió d'Espanya, Cantàbria, on la dolçor del paisatge, la magnífica badia de Santander, el verd tendre dels prats de Vega de Pas, el deliciós puchero montañés de la María de can Frutos no m'han impedit de llegir la premsa. I la premsa d'allà parla, entre altres coses, del terrorisme. Ja se sap que els homes i les dones d'allà tenen bones raons de fer-ho i sobretot de tenir angoixes, car han molt sofert d'aquesta plaga. De retorn a l'Estat francès, tornant a llegir els diaris, mirar i sentir televisió i ràdio, m'he trobat també amb aquesta preocupació. Normal, encara una vegada que sigui una preocupació, però m'ha semblat que la manera de parlar-ne és molt diferent. Hi ha com una dramatització voluntària de part dels nostres ministres o responsables, com Bernard Squarcini per exemple. Aquesta dramatització provoca reaccions de prudència entre els mateixos “companys” del nostre responsable del Ministeri de l'Interior. Així és com Dominique de Villepin denuncia “una estratègia de la tensió excessiva”, el diputat UMP Axel Poniatowski, demana, ell, “més moderació”. I, com es pot pensar, l'esquerra parla d'una voluntat de desviar l'atenció dels electors. Recordo, ja ho he fet en una crònica, el que deia Noam Chomsky, que parlava de “l'estratègia de la desviació”, per amagar moltes coses s'han de proposar moltes altres coses, poc importa que siguin irrealitzables, s'ha de canviar el camí de la reflexió, a menys que sigui substituir la reflexió per la por.

Tot això és veritat, les amenaces terroristes existeixen –i no tan sols les amenaces, la realitat dels fets–. Però hem de pensar que l'estratègia dels terroristes és, de primer, psicològica. El que volen és, en sentit literal, terroritzar. En els fets llur activitat criminal fa menys víctimes, moltes menys víctimes que les tragèdies que són, per exemple, les matances de l'hemisferi sud. Les estadístiques americanes que són per l'any 2004, no n'he trobat de més recents, donen en el món 655 atemptats terroristes amb 1.907 morts i 7.000 ferits, el mateix any hi hagué 200.000 víctimes en les úniques matances del Darfur. Les primeres xifres provocaren la indignació, i és totalment normal, però les segones foren oblidades, sobretot dels responsables de la política del món, el que és totalment anormal. Un mort per guerra, tan sols si és civil, no té la mateixa importància que un que és degut al terrorisme.

Malgrat el seu aspecte terrible i lamentable, el terrorisme no és una guerra, i és per això que tots els responsables haurien de malfiar-se de la força dels mots i de la repetició d'aquests mots per afirmar un perill que existeix però que pot fer oblidar que són ells, els responsables, que ens han de protegir, i no nosaltres, per una espècie d'autoprotecció a vegades derisori. El terrorisme busca com una planificació planetària del terror. Cal malfiar-se més aviat d'una mediatització del terror. Parlant-ne massa, amb termes inadequats sovint, exagerats, el terrorisme provoca un altre terror, el que ataca la fragilitat psíquica de la societat. Tot el que fa que el pànic col·lectiu es faci més important, fa també el joc als terroristes. Tenen llur treball, llur trist treball, facilitat. Cada vegada que els responsables polítics es fan més i més grandiloqüents en els mitjans de comunicació amb paraules altisonants que saben inadequades, no fan sinó servir les mires dels terroristes. Penso que és una trampa que han preparat els partidaris d'aquesta violència i no s'esperaven que hi caiguéssim tan fàcilment.

El treball dels nostres responsables, el treball de tots els països democràtics, és de protegir-nos, però també de no augmentar el pànic que pot generar llur propòsit, a vegades exagerat quan no és, com dèiem, grandiloqüent. L'arma essencial contra la terrible amenaça terrorista és la sang freda col·lectiva, i no ens ajuden els governants a prendre aquest camí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.