“‹Non, les braves gens n'aiment pas que...›”

“Non, les braves gens n'aiment pas que l'on suive une autre route qu'eux...”. Deixo sempre passar una mica de temps abans de pensar en un subjecte d'actualitat. Reconec que la cançó de Brassens, escoltada per atzar avui, m'ha recordat quelcom i eren unes pel·lícules que nosaltres anomenem westerns, vistes fa poc temps. Confesso –el verb no convé totalment– el meu gust per aquestes pel·lícules, sobretot per les anomenades “clàssiques”. En totes, amb molt poques excepcions, apareix al poble o a la petita ciutat una persona, més aviat un home, que ningú designa pel seu nom, li diuen “l'estranger”. I l'estranger representa el perill, perill sovint imaginari, és clar, però que porta la gent a tenir por i els representants de l'ordre –el xèrif– donen a l'estranger unes quantes hores per abandonar el poble. En la majoria dels casos obeeix car sap el que l'espera, i el poble torna als seus costums esterilitzadors d'abans. I si no obeeix? Sempre, o quasi sempre, tenim dret al tradicional linxament o al no menys tradicional penjament. La cançó de Brassens, l'estranger foragitat dels westerns, m'ha també recordat el que passa ara amb el que anomenen aquí “le problème des Roms”. Roms i gitanos hauran de tornar a llur país... per regressar una altra vegada al(s) nostre(s) país (països), on s'imaginaven potser un acolliment i més tard una vida diferent. He conegut al meu poble de Sant Feliu d'Amunt una família de gitanos, els Stoll –dèiem els Estolls–, que vivien dins una barraca a la ribera. És veritat que ens agradava més que visquessin allunyats, però jamai, penso, una “autoritat” hagués imaginat demanar-los de marxar a un altre lloc. De tant en tant un dels fills, François crec recordar, venia amb nosaltres, els nens del poble, al vespre, a la biga de ca l'Àngela. Hi havia, hi ha potser encara, una separació però no un rebuig sistemàtic. Ara sí, hi ha un rebuig sistemàtic de l'estranger i penso que el que és més greu és que són les mateixes “autoritats” les que ho organitzen tot. En nom del respecte de l'ordre, és clar. Com si els estrangers eren automàticament els únics responsables de la inseguretat en nom de la qual els expulsen, o, encara més fort, responsables de la crisi. Els únics. En realitat sem governats per dones i homes que saben utilitzar el reflex de por per establir una mena de populisme que correspon molt bé al que volen els que Brassens anomena “les braves gens”, “la bona gent“, entre cometes. Ja sabíem, al nostre país, gràcies a Le Pen, que la vena populista és fàcil de mobilitzar. He après fa poc temps que a l'Estat espanyol certes persones diuen que les lletres PP no signifiquen Partit Popular, sinó millor Partit Populista. Però el més greu és l'aparició en països socialment estructurats com ara Suècia o Holanda d'una ultradreta que, és clar, a més de l'estigmatització de l'estranger afegeix el més brut dels racismes. Ja sabem tots que si vivim nosaltres és perquè dones i homes, els primers a posar-se sobre llurs cames, vingueren aquí des del que no s'anomenava encara el continent africà. I potser vingueren per millorar llur vida. Ja. Però llur expulsió no seria per a nosaltres com la justificació d'un càstig judeocristià, un record de l'expulsió d'Adam i Eva del paradís justament com a càstig diví? Caín el dolent, després de la seva malifeta, fou obligat també de fugir. La noció d'expulsió és lligada a la d'allunyament du droit chemin, del camí de tothom, i és clar, tothom que és estranger, pel passaport o l'aparença, és sospitós.

Com no donar la raó a Brassens, “Non, les braves gens n'aiment pas que / l'on suive une autre route qu'eux”?