Societat

OPINIÓ

El cantant i el poeta

És estrany, dos dels més “grans” catalans del nostre petit país, és clar que vull parlar de la Catalunya del Nord, compleixen, en 2010, noranta anys. El cantant i el poeta –a menys que el cantant sigui també poeta i que el poeta sigui també cantant–, és a dir Jordi Barre i Jordi-Pere Cerdà, que molts de nosaltres coneixem encara com a Antoni Cayrol. Tots dos, al meu parer, són els capdavanters de la nostra cultura catalana. El possessiu nostra és voluntari, car tenim una cultura catalana en aquesta regió de l'Estat francès. Però hauria pogut també no posar el possessiu i parlar de la “Cultura catalana”. És veritat que, per simplificar, diré els intel·lectuals del sud, reconeixent llur importància amb com una ganyota que podria traduir llur reserva vis a vis de nosaltres, tots els “indis” del nord que parlem, escrivim, cantem en català. Si tenen creus de Sant Jordi, premis literaris dels més importants, és potser –el meu esperit dolent parla– per raons polítiques i no de la política més brillant, que han hagut de reconèixer la cultura d'aquest petit país, que anomenen sovint Rosselló, que és només una petita part de la veritat. Però què pot donar –pensen ells– a la gran Catalunya en la qual somnien, amb raó, aquesta regió d'un estat que jamai acceptarà la reunió amb el que podria ser una nova nació?

Els dos Jordi tenen un recorregut que mostra moltes similituds. En primer, i és possiblement la cosa més important, han utilitzat per a llur obra la nostra llengua, que és fantàstic en el nostre món de finals del segle XX i de principis de l'altre. És fantàstic car si es vol anar a trobar el públic, en un estat on domina un idioma, s'ha d'utilitzar aquest idioma. I ells no ho han fet, vull dir en llur obra de cantant o d'escriptor. Quasi a contracorrent, llur producció s'ha revelat ser, en el nostre país, un instrument necessari per a la difusió del català. Anant més enllà de l'ordre, indirecta però al mateix temps ferma, donada per Jordi Barre: “Parlem català!”, llur presència en els pobles, llur contacte amb la gent de totes les categories socials d'aquests pobles, de les nostres ciutats, fou determinant. Barre, ja ho sabem, abans de llençar-se al català, havia recorregut com a director d'orquestres de ball, cantant en francès, tot el nostre departament; el recordo encara en el meu vilatge de Sant Feliu d'Amunt. El seu nom, la seva reputació de músic, eren coneguts i reconeguts. Havia preparat el terreny. S'ha de recordar, i potser s'oblida massa, que en la seva joventut, Jordi-Pere Cerdà, llavors el carnisser de Sallagosa, havia portat la nostra llengua als pobles de Cerdanya gràcies al teatre popular. Perpinyà tingué també dret a espectacles de tipus music-hall, en català, gràcies a ell. L'Esteve Albert els havia encoratjat tots dos. Recordem també el treball enorme –i poc conegut– de recolliment de cançons populars de les nostres regions per l'Antoni Cayrol. Ell les cantava, les pot encara cantar –si vol– malgrat els seus noranta anys, de la seva veu greu, dolça i potent al mateix temps. És per això que penso que el títol “El cantant i el poeta” es pot aplicar com a poeta a Jordi Barre i a Jordi-Pere Cerdà, com a cantant a Jordi-Pere Cerdà i a Jordi Barre. Finalment són poetes i cantants populars com poden ser-ho amb tots els matisos que els són propis en Joan-Pau Giné –un record, Joan-Pau, on et trobis ara–, l'Albert Bueno per exemple… Barre, a més de ser ell mateix poeta, amant del paisatge, de la bellesa, de la dona, del propi amor, dels mots, ha musicat els més grans dels autors catalans del sud o dels “nostres”, unes pàgines mestres de la nostra llengua, pàgines de Joan Maragall, Josep Carner, Joan Amades i, entre els contemporanis, Jaume Queralt, Joan Tocabens, Joan Cayrol, probablement n'oblidi, i… Jordi-Pere Cerdà. Recordem el disc Canta Perpinyà i sobretot la cantata O Món, que el dia de la seva creació deixà estupefacte el Campo Santo. Si no volem amagar la veritat, s'ha de dir que la nostra llengua catalana, si supera les dificultats que coneix ara en el nostre petit país, deurà molt a Jordi Barre, a Jordi-Pere Cerdà. Com que no és el lloc d'evocar en detall llur recorregut –ja s'ha fet i sovint molt bé– l'única cosa que podem fer és llançar un estrepitós “Per molts anys, els Jordi!”.

Jep Gouzy, escriptor



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.