Societat

OPINIÓ

El cantant i el poeta

La nostra llengua catalana, si supera les dificultats que coneix ara en el nostre petit país, deurà molt a Jordi Barre, a Jordi-Pere Cerdà

És estrany, dos dels més “grans” cata­lans del nos­tre petit país, és clar que vull par­lar de la Cata­lu­nya del Nord, com­plei­xen, en 2010, noranta anys. El can­tant i el poeta –a menys que el can­tant sigui també poeta i que el poeta sigui també can­tant–, és a dir Jordi Barre i Jordi-Pere Cerdà, que molts de nosal­tres conei­xem encara com a Antoni Cay­rol. Tots dos, al meu parer, són els cap­da­van­ters de la nos­tra cul­tura cata­lana. El pos­ses­siu nos­tra és volun­tari, car tenim una cul­tura cata­lana en aquesta regió de l'Estat francès. Però hau­ria pogut també no posar el pos­ses­siu i par­lar de la “Cul­tura cata­lana”. És veri­tat que, per sim­pli­fi­car, diré els intel·lec­tu­als del sud, reco­nei­xent llur importància amb com una ganyota que podria tra­duir llur reserva vis a vis de nosal­tres, tots els “indis” del nord que par­lem, escri­vim, can­tem en català. Si tenen creus de Sant Jordi, pre­mis lite­ra­ris dels més impor­tants, és pot­ser –el meu espe­rit dolent parla– per raons polítiques i no de la política més bri­llant, que han hagut de reconèixer la cul­tura d'aquest petit país, que ano­me­nen sovint Ros­selló, que és només una petita part de la veri­tat. Però què pot donar –pen­sen ells– a la gran Cata­lu­nya en la qual som­nien, amb raó, aquesta regió d'un estat que jamai accep­tarà la reunió amb el que podria ser una nova nació?

Els dos Jordi tenen un recor­re­gut que mos­tra mol­tes simi­li­tuds. En pri­mer, i és pos­si­ble­ment la cosa més impor­tant, han uti­lit­zat per a llur obra la nos­tra llen­gua, que és fantàstic en el nos­tre món de finals del segle XX i de prin­ci­pis de l'altre. És fantàstic car si es vol anar a tro­bar el públic, en un estat on domina un idi­oma, s'ha d'uti­lit­zar aquest idi­oma. I ells no ho han fet, vull dir en llur obra de can­tant o d'escrip­tor. Quasi a con­tra­cor­rent, llur pro­ducció s'ha reve­lat ser, en el nos­tre país, un ins­tru­ment neces­sari per a la difusió del català. Anant més enllà de l'ordre, indi­recta però al mateix temps ferma, donada per Jordi Barre: “Par­lem català!”, llur presència en els pobles, llur con­tacte amb la gent de totes les cate­go­ries soci­als d'aquests pobles, de les nos­tres ciu­tats, fou deter­mi­nant. Barre, ja ho sabem, abans de llençar-se al català, havia recor­re­gut com a direc­tor d'orques­tres de ball, can­tant en francès, tot el nos­tre depar­ta­ment; el recordo encara en el meu vilatge de Sant Feliu d'Amunt. El seu nom, la seva repu­tació de músic, eren cone­guts i reco­ne­guts. Havia pre­pa­rat el ter­reny. S'ha de recor­dar, i pot­ser s'oblida massa, que en la seva joven­tut, Jordi-Pere Cerdà, lla­vors el car­nis­ser de Salla­gosa, havia por­tat la nos­tra llen­gua als pobles de Cer­da­nya gràcies al tea­tre popu­lar. Per­pinyà tingué també dret a espec­ta­cles de tipus music-hall, en català, gràcies a ell. L'Esteve Albert els havia enco­rat­jat tots dos. Recor­dem també el tre­ball enorme –i poc cone­gut– de reco­lli­ment de cançons popu­lars de les nos­tres regi­ons per l'Antoni Cay­rol. Ell les can­tava, les pot encara can­tar –si vol– mal­grat els seus noranta anys, de la seva veu greu, dolça i potent al mateix temps. És per això que penso que el títol “El can­tant i el poeta” es pot apli­car com a poeta a Jordi Barre i a Jordi-Pere Cerdà, com a can­tant a Jordi-Pere Cerdà i a Jordi Barre. Final­ment són poe­tes i can­tants popu­lars com poden ser-ho amb tots els mati­sos que els són pro­pis en Joan-Pau Giné –un record, Joan-Pau, on et tro­bis ara–, l'Albert Bueno per exem­ple… Barre, a més de ser ell mateix poeta, amant del pai­satge, de la bellesa, de la dona, del propi amor, dels mots, ha musi­cat els més grans dels autors cata­lans del sud o dels “nos­tres”, unes pàgines mes­tres de la nos­tra llen­gua, pàgines de Joan Mara­gall, Josep Car­ner, Joan Ama­des i, entre els con­tem­po­ra­nis, Jaume Que­ralt, Joan Toca­bens, Joan Cay­rol, pro­ba­ble­ment n'oblidi, i… Jordi-Pere Cerdà. Recor­dem el disc Canta Per­pinyà i sobre­tot la can­tata O Món, que el dia de la seva cre­ació deixà estu­pe­facte el Campo Santo. Si no volem ama­gar la veri­tat, s'ha de dir que la nos­tra llen­gua cata­lana, si supera les difi­cul­tats que coneix ara en el nos­tre petit país, deurà molt a Jordi Barre, a Jordi-Pere Cerdà. Com que no és el lloc d'evo­car en detall llur recor­re­gut –ja s'ha fet i sovint molt bé– l'única cosa que podem fer és llançar un estre­pitós “Per molts anys, els Jordi!”.

Jep Gouzy, escrip­tor



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.