Un espai retrobat

Com ja sabem, el temps passa i els cos­tums can­vien. Quan no fa ni dos anys per a un ser­vi­dor les Fires eren, com a molt, anar a fer un tomb per bar­ra­ques, men­jar la tor­rada amb boti­farra de torn i escol­tar de fons els con­certs de la Copa tot degus­tant una canya esbra­vada, ara resulta que per art i màgia de la pater­ni­tat un redes­co­breix llocs que feia anys que no tre­pit­java. Un d'aquests espais retro­bats ha estat la carpa de tite­lles de la Devesa (bé, ara més cor­rec­ta­ment dit, vela). La veri­tat és que aquest recinte tan simbòlic no deu haver can­viat gaire –per no dir gens– des que en temps imme­mo­ri­als hi havia actuat la per nosal­tres mítica com­pa­nyia TEI de Sant Marçal, amb Pep Cruz al cap­da­vant. És així com encara hi tro­bem un petit esce­nari situat davant d'un gra­pat de cadi­res de fusta ple­ga­bles. La veri­tat és que ben pen­sat no cal gaire res més, a banda, és clar, d'un equip de llums i música, i el saber fer de les com­pa­nyies que hi repre­sen­ten els seus espec­ta­cles. I és aquí que un s'adona del tot que els temps sí que han can­viat.

Men­tre a la nos­tra època dis­frutàvem d'allò més amb tite­lles de for­mat clàssic –popu­lar, se'n diu ara–, a l'estil de La caput­xeta ver­me­lla, la pro­posta actual –ges­ti­o­nada per l'Asso­ci­ació Giro­nina de Tea­tre (AGT)– con­sis­teix a obrir molt més el ven­tall per apro­par els espec­ta­dors al món dels tite­lles tot enri­quint la nos­tra ima­gi­nació amb pro­pos­tes que van més enllà de les històries popu­lars i tra­di­ci­o­nals. És així com durant aquests dies, els nos­tres nens i nenes han pogut gau­dir no només del clàssic (perdó, popu­lar) Els tres por­quets, sinó també d'obres pro­ta­go­nit­za­des per per­so­nat­ges dis­ca­pa­ci­tats (Para­circ) i històries amb un com­po­nent soci­o­am­bi­en­tal (El mal de panxa d'en Ber­nat).

Sense tenir gaire clar fins a quin punt arri­ben aquests mis­sat­ges a la cana­lla –d'atents, n'esta­ven, si més no–, davant de tanta vari­e­tat de for­mats i con­tin­guts un troba a fal­tar més infor­mació sobre cada espec­ta­cle –a banda de la faci­li­tada per la mateixa orga­nit­zació in situ– als díptics, tríptics o al mateix pro­grama de Fires que repar­teix l'Ajun­ta­ment. Sense anar més lluny, i només per posar un exem­ple, tenim constància que alguns espec­ta­dors es van que­dar de pasta de moni­ato en des­co­brir que Para­circ era una obra ínte­gra­ment repre­sen­tada en cas­tellà. Més com­pli­cat i de pit­jor solució és, aquest sí ja un pro­blema històric de la vela de tite­lles, poder aïllar d'alguna forma el retruny cons­tant i molest de les atrac­ci­ons, que es mes­clen ine­vi­ta­ble­ment en cada funció.

A part de les tite­lles, enguany m'he ado­nat més que mai que són poques les alter­na­ti­ves que ofe­reix la pro­gra­mació infan­til de Fires. Ens diuen que l'èxit dels espec­ta­cles pro­gra­mats al tea­tre del cen­tre cívic Sant Narcís va pro­vo­car que s'hagues­sin de fer més de dues hores de cua per tenir asse­gu­rat un lloc. Un èxit que aplau­dim, però que no fa més que con­fir­mar que la demanda supera –per molt– l'oferta.

Sort que ens que­den els gegants i les cer­ca­vi­les, i més quan el temps hi acom­pa­nya. També, és cert, hi ha una altra solució: pren­dre's una bona dosi de Bio­dra­mina i acom­pa­nyar les pobres cri­a­tu­res a les atrac­ci­ons. Tot un clàssic que, almenys per aquest any, m'he estal­viat i, de cara a l'any vinent, no només em començo a men­ta­lit­zar sinó també a fer guar­di­ola.