El papa de Barcelona

El papa havia de sortir del palau de l'Arquebisbat on havia passat la nit a les nou en punt i ho va fer vuit minuts més tard. Vestir-se de papa ha de ser complicat. Aquella peça que no es troba, aquella que ha quedat a la maleta o sobre el llit... Després hi ha el betum de les sabates. On és el betum vermell de les sabates?

A la plaça de la Catedral l'esperava gent. No molta. Quan el papamòbil va passar, els crits de benvinguda es van fer sentir. També, alguns del rebuig. Dins el vehicle encapsulat tots els crits deuen sonar igual, perquè el papa va saludar igualment els amics i els enemics. O potser és que va aplicar el manament evangèlic de l'amor universal. El cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, viatjava amb ell. Era la viva imatge de l'home feliç. Quatre hores i mitja més tard, quan la cerimònia de la Sagrada Família es va haver acabat, la cara de satisfacció corresponia a la de Benet XVI. En tal dia com avui del 1982 el papa anterior, Joan Pau II, va venir a Catalunya malhumorat i se'n va anar com si li deguessin i no el paguessin. Benet XVI sembla més adust, de mirada més de reüll, i en canvi ahir es va presentar com un home obert i satisfet. No hi ha dubte que la Sagrada Família li va fer un efecte molt positiu. També la manera com la cerimònia es va desenvolupar. Avui en dia l'Església catòlica és la que organitza millor els espectacles –se'm perdonarà la paraula– de coreografia massiva. Tot és al seu lloc, tot funciona: els moviments de cada un, els vestits, la música, els colors, les paraules, les olors...

L'olor d'encens va ser l'única cosa que no va arribar als fidels que, com que no cabien en llocs de més privilegi, es van reunir a la plaça de toros Monumental. Dues pantalles gegants els van retransmetre l'acte de la Sagrada Família. Ells havien anat a missa. Se senyaven, s'aixecaven quan s'havien d'aixecar, cantaven i, a l'hora de combregar, uns capellans que ningú va saber d'on havien sortit els van administrar el sagrament. Hi havia una representació molt alta de sud-americans i la majoria, com a la plaça de la Catedral unes hores abans, eren molt joves. Diuen que els joves no van gaire a missa. Es veu que ha de venir el papa en persona perquè hi vagin. Abans he fet servir la paraula espectacle. Als espectacles de l'època actual, o el protagonista té anomenada o no hi ha ningú que ocupi banc a platea per veure'ls.

Els fidels de la plaça de toros van aplaudir molt quan el papa va fer referència a les virtuts de la família i va refermar-se en contra de l'avortament i l'eutanàsia. En canvi, els assistents van acceptar amb total indiferència o amb la més absoluta naturalitat que el pontífex parlés en català. En altre temps n'hauríem fet cavall de batalla. Això sí: en mig del trilingüisme –català, castellà i llatí–, la lectura de l'Evangeli va ser feta en castellà. El català, per a l'Epístola i totes les lectures de segon grau. L'Evangeli, paraula de Déu, en castellà. Fa com l'Estatut: en el preàmbul som una nació i quan arribem al moll de l'os, a la paraula sagrada, som una comunitat autònoma i una regió com qualsevol altra.

Si Joan Pau II era marià i tota l'estona parlava de la Mare de Déu com si fos més important que el seu Fill, Joseph Ratzinger és més del Fill i de sant Josep, el seu pare. Ja va bé que un papa es recordi de la figura paterna. Que no vol dir que hagi d'adoptar maneres masclistes. Després de dir a l'homilia que valorava la dona “tant a casa com a la feina” van sortir unes monges, úniques figures femenines de la cerimònia, a netejar l'altar que ell havia prèviament empastifat –perdó, ungit– i a parar taula perquè el sant pare pogués procedir a la dedicació de la Sagrada Família.

Benet XVI va parlat molt d'Antoni Gaudí, autor del temple. No va dir res, en canvi, de la intenció de fer-lo sant. ¿S'hi han repensat? ¿Troben inconvenients en l'arquitecte que va projectar un edifici que ahir va fer feliç un papa i que ha convertit Barcelona en un centre d'espiritualitat, de turisme i de prosperitat econòmica? Gaudí, Santo subito.