anàlisi
Castellers, menors i esquizofrènia
Un grupuscle de l'extrema dreta va intentar l'altre dia tirar merda sobre la candidatura dels castellers al títol de patrimoni immaterial de la humanitat. Els quatre gats del Grup d'Acció Valencianista (GAV) s'adreçaren per escrit al jurat de la Unesco amb la intenció de fer-los creure que els nens castellers, a més de córrer un greu perill, eren també tractats amb violència pels caps de colla, el públic i, fins i tot, els seus pares “de estricta observancia nacionalista”. Per acabar-ho d'adobar mostraven la seva sorpresa pel fet que a Catalunya es prohibís l'assistència de menors als espectacles taurins però que, això no obstant, se'ls permetés participar en una pràctica que a la llarga podia provocar “miedos a la altura, fobias o incluso esquizofrenias temporales”. Unes seqüeles, per cert, que de ben segur també deuen patir els nens que formen part de la muixeranga d'Algemesí, origen de la tradició castellera i manifestació cultural valenciana que optarà l'any vinent al mateix reconeixement internacional.
La cosa faria riure si no és perquè l'existència d'un grup com aquest posa en relleu el fracàs d'una democràcia que ha estat incapaç de protegir-se dels seus enemics més fanàtics.
Enquadrat en l'extrema dreta i l'ultracatolicisme, aquest escamot transvestit d'associació cultural, va sorgir el 1978 amb mig peu dins de les clavegueres de l'estat. Nasqué com a força de xoc contra el valencianisme progressista que llavors impregnava tot el ventall dels partits de l'esquerra i ben aviat va senyorejar el carrer gràcies a la passivitat judicial i policial. Las Provincias els va proporcionar la cobertura propagandística i la legitimitat pública necessària i la UCD, els diners. Des d'aleshores el GAV, dirigit sempre per personatges cedits pel carlisme o el falangisme, pròxims al partit ultra España 2000, i format entre d'altres per professionals del dolce far niente, hooligans i afeccionats a la poesia, s'ha dedicat amb entusiasme a esbatussar impunement qui els ha vingut en gana, sempre, és clar, amb l'objectiu de salvar lo Regne de València de les urpes de l'imperialisme català. Val a dir que mai no s'han amagat de res, fins al punt que des de sempre han publicitat sense problemes totes les seves malifetes i actes violents en les seves publicacions.
Els seus mètodes, però, no han estat cap impediment a l'hora de ser rebuts per arquebisbes tan misericordiables com Agustín Garcia-Gasco o Carlos Osoro, per tenir espai en un diari defensor a ultrança de la democràcia com Las Provincias o a l'hora de rebre diners de mans d'una amant de l'ordre com Rita Barberà. El mateix Zaplana freqüentà la companyia d'alguns dels seus membres més assenyalats. No ens hauria d'estranyar, però, aquesta condescendència obscena. Al capdavall, el grup forma part d'una determinada normalitat. Tot plegat, els gavers s'han limitat a traduir en el llenguatge de la brama agressiva, el foc i els colps, les lletanies exaltades d'un PP que oculta la seva putrefacció i espanyolisme més ranci darrere l'asfixiant cortina de fum de l'anticatalanisme. És la remor de la kale borroka, inaudible encara i després de tant anys per a jutges, policies, capellans, delegats de govern i altres servidors públics. Un dels molts símptomes, si voleu també, d'una societat molt malalta.