Castellers, menors i esquizofrènia

Un gru­pus­cle de l'extrema dreta va inten­tar l'altre dia tirar merda sobre la can­di­da­tura dels cas­te­llers al títol de patri­moni imma­te­rial de la huma­ni­tat. Els qua­tre gats del Grup d'Acció Valen­ci­a­nista (GAV) s'adreçaren per escrit al jurat de la Unesco amb la intenció de fer-los creure que els nens cas­te­llers, a més de córrer un greu perill, eren també trac­tats amb violència pels caps de colla, el públic i, fins i tot, els seus pares “de estricta obser­van­cia naci­o­na­lista”. Per aca­bar-ho d'ado­bar mos­tra­ven la seva sor­presa pel fet que a Cata­lu­nya es pro­hibís l'assistència de menors als espec­ta­cles tau­rins però que, això no obs­tant, se'ls per­metés par­ti­ci­par en una pràctica que a la llarga podia pro­vo­car “mie­dos a la altura, fobias o incluso esqui­zo­fre­nias tem­po­ra­les”. Unes seqüeles, per cert, que de ben segur també deuen patir els nens que for­men part de la mui­xe­ranga d'Alge­mesí, ori­gen de la tra­dició cas­te­llera i mani­fes­tació cul­tu­ral valen­ci­ana que optarà l'any vinent al mateix reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal.

La cosa faria riure si no és perquè l'existència d'un grup com aquest posa en relleu el fracàs d'una democràcia que ha estat incapaç de pro­te­gir-se dels seus ene­mics més fanàtics.

Enqua­drat en l'extrema dreta i l'ultra­ca­to­li­cisme, aquest esca­mot trans­ves­tit d'asso­ci­ació cul­tu­ral, va sor­gir el 1978 amb mig peu dins de les cla­ve­gue­res de l'estat. Nasqué com a força de xoc con­tra el valen­ci­a­nisme pro­gres­sista que lla­vors impreg­nava tot el ven­tall dels par­tits de l'esquerra i ben aviat va senyo­re­jar el car­rer gràcies a la pas­si­vi­tat judi­cial i poli­cial. Las Pro­vin­cias els va pro­por­ci­o­nar la cober­tura pro­pa­gandística i la legi­ti­mi­tat pública necessària i la UCD, els diners. Des d'ales­ho­res el GAV, diri­git sem­pre per per­so­nat­ges cedits pel car­lisme o el falan­gisme, pròxims al par­tit ultra España 2000, i for­mat entre d'altres per pro­fes­si­o­nals del dolce far niente, hoo­li­gans i afec­ci­o­nats a la poe­sia, s'ha dedi­cat amb entu­si­asme a esba­tus­sar impu­ne­ment qui els ha vin­gut en gana, sem­pre, és clar, amb l'objec­tiu de sal­var lo Regne de València de les urpes de l'impe­ri­a­lisme català. Val a dir que mai no s'han ama­gat de res, fins al punt que des de sem­pre han publi­ci­tat sense pro­ble­mes totes les seves mali­fe­tes i actes vio­lents en les seves publi­ca­ci­ons.

Els seus mètodes, però, no han estat cap impe­di­ment a l'hora de ser rebuts per arque­bis­bes tan mise­ri­cor­di­a­bles com Agustín Gar­cia-Gasco o Car­los Osoro, per tenir espai en un diari defen­sor a ultrança de la democràcia com Las Pro­vin­cias o a l'hora de rebre diners de mans d'una amant de l'ordre com Rita Bar­berà. El mateix Zaplana freqüentà la com­pa­nyia d'alguns dels seus mem­bres més asse­nya­lats. No ens hau­ria d'estra­nyar, però, aquesta con­des­cendència obs­cena. Al cap­da­vall, el grup forma part d'una deter­mi­nada nor­ma­li­tat. Tot ple­gat, els gavers s'han limi­tat a tra­duir en el llen­guatge de la brama agres­siva, el foc i els colps, les lle­ta­nies exal­ta­des d'un PP que oculta la seva putre­facció i espa­nyo­lisme més ranci dar­rere l'asfi­xi­ant cor­tina de fum de l'anti­ca­ta­la­nisme. És la remor de la kale bor­roka, inau­di­ble encara i després de tant anys per a jut­ges, poli­cies, cape­llans, dele­gats de govern i altres ser­vi­dors públics. Un dels molts símpto­mes, si voleu també, d'una soci­e­tat molt malalta.