“Hem creat ratolins addictes a la xocolata”

Hem inten­tat reca­pi­tu­lar en un model con­duc­tual els trets que carac­te­rit­zen l'obe­si­tat patològica. Un dels ele­ments que té aquesta malal­tia és el desen­vo­lu­pa­ment de con­duc­tes com­pul­si­ves, quan les per­so­nes per­den el con­trol sobre els seus impul­sos i la pròpia con­ducta ali­mentària, i això és el que hem vol­gut imi­tar en el ratolí. Hem desen­vo­lu­pat un mètode nou per inten­tar repro­duir una mica les con­di­ci­ons amb què es troba un humà.: és a dir, la dis­po­ni­bi­li­tat i la pos­si­bi­li­tat d'esco­llir ali­ments amb qua­li­tats orga­nolèpti­ques com el gust o l'olor. En aquest cas, entre pinso nor­mal o una dieta basada en la xoco­lata. I hem vist que desen­vo­lu­pen una sèrie de con­duc­tes que són pròpies de les per­so­nes que patei­xen tras­torns ali­men­ta­ris o que fins i tot tenen una addicció.

Això és el que inten­tem esbri­nar, perquè el que s'ha produït en el cer­vell d'aquests rato­lins, són uns can­vis simi­lars als que es pro­du­ei­xen en l'addicció, mal­grat que en els nos­tres expe­ri­ments uti­lit­zem un reforç natu­ral com és el men­jar. Amb les dro­gues i altres pato­lo­gies que tenen a veure amb el sis­tema de recom­pensa, com la ludo­pa­tia, passa exac­ta­ment el mateix. Com acon­se­guir que aquesta situ­ació de plaer no ens cridi tant com per per­dre el con­trol? El més pro­ba­ble és que es neces­siti una teràpia com­bi­nada. Trac­ta­ments far­ma­cològics però també ambi­en­tals, cog­ni­tius.

En l'ena­mo­ra­ment romàntic, en les fases ini­ci­als, podríem dir que el que pre­do­mina és la dopa­mina. Hi ha una acti­vació de les àrees dopa­minèrgi­ques molt clares, no només rela­ci­o­na­des amb tot allò que té a veure amb el desig sexual i el plaer, sinó també amb la nove­tat, amb l'atracció per­so­nal, i a més, és lògic que exis­teixi perquè el sis­tema de recom­pensa està fet per això, perquè l'indi­vidu esti­gui moti­vat per tenir aques­tes con­duc­tes que el duen a sobre­viure ell i l'espècie. En la fase de l'ena­mo­ra­ment tot és molt bonic, però després, els com­po­nents no sexu­als de la relació gua­nyen ter­reny. Es passa a una segona fase, de rea­lit­zació de pro­jec­tes comuns i que té més a veure amb altres hor­mo­nes, com l'oxi­to­cina.

Inten­tem enten­dre les bases genètiques d'aques­tes malal­ties com­ple­xes a través de mode­lit­zar-les en el ratolí, què és una eina molt bona per poder ana­lit­zar també aspec­tes cog­ni­tius i de con­ducta que en cèl·lules no pots abor­dar. A par­tir d'estu­dis genètics en humans, creem un model en el ratolí i inten­tem apro­fun­dir en els meca­nis­mes: què fan aquells can­vis genètics en el cer­vell que fan que l'indi­vidu tin­gui les alte­ra­ci­ons que té. Després, bus­quem remeis terapèutics.

És molt pater­na­lista i, a més, a mi em molesta perquè la gent con­fon les coses. La causa és el des­co­nei­xe­ment de qui són aques­tes per­so­nes, de qui podem apren­dre moltíssi­mes coses. Que tenen una visió de la vida dife­rent de nosal­tres, una mica el que els passa als artis­tes, i que aquesta pers­pec­tiva dife­rent ens pot apor­tar moltíssim, però ens ho estem per­dent. Reso­len millor que nosal­tres els con­flic­tes per­so­nals perquè són més emo­ci­o­nals i no els importa dir el que sen­ten. Són més espon­ta­nis i això a vega­des espanta, sí, però és posi­tiu. Són gent que saben gau­dir de la vida.