Viure a pagès

Entre les serres del Montnegre i el Corredor hi ha un poble envoltat per muntanyes cobertes de bosc. Vallgorguina regalima una gran riquesa natural i cada any –des de 1996– honora el seu entorn natural privilegiat amb una fira. El bosc i la terra, que donen nom a la fira, reben l'homenatge d'un poble que té les seves arrels en aquests dos elements. Tot i que molts dels seus habitants ja no viuen a pagès, el darrer cap de setmana de novembre tornen a aquest poble del Vallès Oriental bosquerols, llenyataires, carboners, peladors de suro, feixinaires i també carreters. La vida rural al voltant del bosc.

Vallgorguina, però, a més d'una important riquesa natural també té una història molt antiga que ha deixat diversos testimonis de temps passats. Potser el més significatiu és un dolmen de fa més de 4.000 anys, conegut arreu de Catalunya per les seves llegendes de bruixes. Diu la tradició que el dolmen de Pedra Gentil era lloc de trobada de les bruixes de la costa i que entre els seus set megalítics verticals celebraven aquelarres cada divendres.

Des del dolmen es veu, cap a l'oest, sorgint sobre les capçades del bosc, el campanar de l'església de Santa Eulàlia de Tapioles. L'església, d'origen romànic i avui en ruïnes, està documentada des del 878. D'origen romànic, la capella va ser destruïda el 1373 i reconstruïda en època barroca.

Fa anys, els dimecres era el dia de festa dels pagesos de Vallgorguina. Aquella jornada la dedicaven a anar a vendre al mercat setmanal de Sant Celoni. Els vilatans recorrien els set quilòmetres de distància que separen ambdues poblacions fins arribar a Sant Celoni, principal punt de referència del Baix Montseny, una comarca natural poblada des d'antic. Ara fa un any, quinze municipis del Vallès Oriental i la Selva la reivindiquen com a nova comarca. Al bell mig de la conca de la Tordera, Sant Celoni en seria la capital.

Una escapada per Sant Celoni ha de portar el visitant al recinte emmurallat de la Força, al centre neuràlgic del poble. Es conserven restes de muralla en algunes cases del carrer Major. Destaquen també diversos masos i edificis religiosos com ara l'ermita de Sant Ponç, l'església de Sant Llorenç de Vilardell o la rectoria Vella, notable exemple de gòtic civil.

Sant Celoni pot sentir-se orgullós d'allotjar el Centre de Documentació del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. (s'hi apleguen prop de mil documents sobre aspectes naturals i culturals del massís, especialment en el seu vessant vallesà) i de ser l'enclavament del futur Museu del Bosc de Catalunya, un centre europeu de referència en l'àmbit del bosc i la investigació forestal. El museu s'ubicarà a Sant Celoni, ja que aquesta població és una àrea central entre dos referents en l'àmbit forestal: el Montseny i el Montnegre. Els municipis que donen suport a l'escissió del Baix Montseny –12 del Vallès Oriental i 3 de la Selva– veuen en aquest equipament un element clau per a la promoció turística de la zona.

Des de Vallgorguina, podem agafar primer la C-61 i després la carretera BV-5301 i dirigir-nos, en primer terme, a Santa Maria de Palautordera i després a Sant Esteve de Palautordera, dos racons per descobrir. També podem optar per la C-61 i la BV-5114 i plantar-nos a Campins en menys de tretze quilòmetres.

Santa Maria de Palautordera, al peu del massís del Montseny, té tres elements arquitectònics que no podem deixar de veure: l'església gòtica de Santa Maria, l'ermita de la Mare de Déu del Remei i el Pont Trencat sobre la Tordera, bastit al s. XIII i enderrocat durant la Guerra del Francès. Abans, però, a l'entrada del poble, seguint el riu Reguissol hi ha l'Arborètum, l'arbreda del Montseny, un jardí botànic on hi ha plantades les principals espècies que podem trobar al parc natural del Montseny.

Natura i història conformen també la personalitat de Sant Esteve de Palautordera. Una de les portes d'entrada al parc natural del Montseny li obre una gran quantitat de possibilitats per al senderisme. Les restes dels castells de Montclús i de Fluvià són els muts testimonis d'un passat brillant.

Finalment, Campins, malgrat la seva modèstia com a petit poble, és singular en molts aspectes. Està assentat en una cubeta lacustre que hi va existir fa trenta milions d'anys, té un clima benigne a l'hivern i airejat a l'estiu i un entorn natural muntanyós encara atractiu. Dins del seu nucli urbà hi ha la casa que va ser de l'autor dramàtic noucentista Frederic Soler, més conegut per Pitarra. És can Pitarra.