La guia roja Michelin, una franquícia

Fa anys, Mic­he­lin havia estat la guia de referència. Se'n fiava tot­hom. Avui és una franquícia que fa un llis­tat de molts esta­bli­ments on es pot arri­bar a men­jar bé a preus rao­na­bles, amb incrus­ta­ci­ons de res­tau­rants d'ano­me­nada, pun­tu­ats amb una, dues o tres estre­lles. Té guies a Tòquio, Las Vegas, Hong Kong & Macau, Nova York, Chi­cago, San Fran­cisco, França, Ale­ma­nya, Holanda, Itàlia, Espa­nya & Por­tu­gal, Suïssa, Gran Bre­ta­nya & Irlanda... És impor­tant? I és clar que ho és, tant com els Oscar de Hollywood. Als fabri­cants de pneumàtics els ha sor­tit un gra a Angla­terra: la revista Res­tau­rant Maga­zine i la seva llista The World's 50 Best Res­tau­rants, que, de fet, són un cen­te­nar. Aquesta clas­si­fi­cació és més com­pe­ti­tiva i, segu­ra­ment, més per­versa, però pre­mia la inno­vació, el cui­ner que marca tendència i arrisca. Les puja­des i bai­xa­des a la clas­si­fi­cació, l'entrada o sor­tida de la llista són injus­tes. Tan­ma­teix, avui, al món de la res­tau­ració i de l'alta cuina, li interessa més la guia de Lon­dres. Les grans cases de men­jars omplen més dies de viat­gers d'arreu del món que seguei­xen la llista, que no pas de Mic­he­lins locals. A més, si per Mic­he­lin el més impor­tant és el men­jar, per què hi fal­ten tants res­tau­rants cata­lans?