El fracàs de Joseph Ratzinger

Molt s'ha parlat de la visita del cap d'estat del Vaticà a Barcelona. Però què hi va venir a fer? Intentarem donar resposta a aquesta pregunta. Anem a veure quatre dades sobre la situació de l'Església catòlica a Catalunya. Preguntats els ciutadans si la religió es important en la seva vida, un 87% de polonesos diuen que sí; segueixen els italians amb un 78%; els irlandesos amb un 62%; els anglesos amb un 45% i els francesos amb un 38%. A quin lloc creieu que cal situar Catalunya? En el darrer amb un 33%! A més, preguntats els catalans si es consideren una persona religiosa, diuen que sí un 75% de les persones nascudes abans del 1935. En canvi, un 74% dels nascuts entre el 1976 i el 1982 es consideren no religiosos o ateus. No deu arribar ni al 15% la gent que viu en parella i s'ha casat pel ritual catòlic, si atenem al fet que moltes parelles no es casen per cap ritual. Els catalans que posen la creueta a la declaració de la renda són només 13 de cada 100.

Heus ací doncs la causa d'aquest viatge. Sembla que el papa és conscient que Catalunya és un dels països més descreguts del mon. I què va venir-hi a fer? Semblaria lògic pensar que el papa va venir a Catalunya per intentar aconseguir una millor posició de l'Església en la societat catalana. Ho ha aconseguit? Ho dubto, aquí van les raons. Al llibre Canet, Enric; Puig, Jordi; Vilaseca, Pere. Escola, religió i poder. El trencaclosques que no encaixa. Viena Edicions, 2008, trobem dues idees expressades per coneguts trotskistes internacionals, el primer, Antoni Bassas: “Si [...] afegim l'assimilació de l'Església amb un bàndol polític, tot plegat ha donat lloc a una societat castrada espiritualment, incapaç de dialogar amb la seva pròpia transcendència, i que ha transmès indiferència, si no oberta hostilitat religiosa, a la generació següent. Passa a algun altre lloc d'Europa?”. El segon l'encara més perillós extremista, que ens deixà fa poc, Cassià M. Just: la jerarquia no “ha assumit la separació de l'Església i Estat. Hi ha una nostàlgia del nacionalcatolicisme passat. [...] Voldrien (els bisbes) que les autoritats civils fessin complir les normes que ells dicten”.

El problema és que aquí l'Església catalana només ha sabut fer catòlics a la força. Vegem-ne dos exemples. El rector de Boadella, poble de 248 habitants, l'any 1944, feia un esforç de sinceritat: “Si bien es verdad que la asistencia a la Santa Misa y el cumplimiento pascual ha tomado un favorable incremento, resulta no obstante que se nota una falta de fe algo acentuada y parece ser que los feligreses obran más que por motivo religioso al impulso político”.

Hilari Raguer ens explica també com funcionava fer catòlics: “Después de la Guerra Civil, el obispo Eijo Garay visitaba una parroquia de los suburbios de Madrid y el párroco decía que ahora todo iba muy bien. «¿Y los jóvenes?», preguntó el prelado. «¡Magnífico!», contestó el cura. «Antes no me venía ninguno a misa y ahora me los traen formados»”.

Benet XVI, que va ser prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe –antic tribunal de la Inquisició–, diuen que és molt intel·ligent. Seria una raó per exigir molt més d'ell que de l'anterior papa. Per exemple, que deixés de comportar-se com un personatge d'extrema dreta. D'una manera o altra ha apartat, silenciat o expulsat el millor del lideratge espiritual catòlic al món: Joan Sobrino, Juan José Tamayo, Pere Casaldàliga, Hans Kung, Leonardo Boff, Benjamin Forcano, Juan Antonio Estrada.

Per donar la volta a la situació caldria col·locar de papa precisament un dels homes que hem citat més amunt i això és impossible. L'esperit sant pel que es veu és molt reaccionari. Així doncs, encara que el papa parli català no ha canviat res, més aviat ha quedat encara més clara la distància que separa l'Església de la gent i del segle en què vivim. Quantes més visites faci el senyor Ratzinger més descreguts hi haurà a Catalunya.