Xiular

Hi ha indi­vi­dus amb tan poc sen­tit del ridícul que quan van al fut­bol són capaços de pin­tar-se els cabells del color del seu equip sense que li pugin a la resta de la cara. N'hi ha d'altres, en canvi, que d'entrada no cau­rem mai en aquesta temp­tació perquè no tenim prou cabells al cap per poder pin­tar-nos-els de més d'un color. N'hi ha encara uns, a banda d'aquests dos pri­mers, el pro­blema dels quals no és si tenen o no tenen cabells sobre el cap sinó que dins del cap no hi tenen res. És el cas dels peri­o­dis­tes res­pon­sa­bles d'una retrans­missió d'alta mag­ni­tud que es pen­sen que, en ple segle de la comu­ni­cació mul­timèdia, poden cen­su­rar unes esce­nes i pen­sar-se que no se n'ado­narà ningú. Si la llu­me­nera de TVE que va deci­dir ocul­tar la xiu­lada al Rei en la final de la copa no va pre­veure que hores després les imat­ges i el so de l'esde­ve­ni­ment ja s'hau­rien estès urbi et orbi per altres canals, es mereix per­dre el càrrec per cen­sor, però sobre­tot perquè no sap en quin món viu.