Lo retrobament de l'Alguer

És voluntari aquest títol en alguerès. Ja es coneixen –per exemple gràcies a una tribuna d'Andreu Bosch i Rodoreda dins el número d'El Punt del 13 de novembre del 2010– les circumstàncies de “Lo viatge de retrobament de l'Alguer” l'agost del 1960. Molts catalans –entre ells el rossellonès, com es deia llavors, Carles Bauby– varen descobrir que en una ciutat de Sardenya, Alghero, també anomenada l'Alguer, es parlava català. Un català amb influències sardes, més que italianes, un català que s'anomenava i que s'anomena encara l'alguerès. I els algueresos descobriren també amb sorpresa que els qui venien de l'altra banda del mar parlaven també l'alguerès, però amb algunes diferències. Tot això se sabia, però les circumstàncies històriques feren que allà no coneixien gran cosa de Catalunya i els catalans tampoc sabien gran cosa dels algueresos. “Lo retrobament” fou, doncs, un esdeveniment important. Es poden trobar a la web una resposta a moltes de les interrogacions que poden néixer, però les respostes més interessants les donen Tomàs Garcés (Prosa Completa, t.1, p. 91/95 ed. Columna, 1988) o Carles Bauby, en el número especial 441/444 de La Tramontane justament titulat “Retrobament de l'Alguer”. És gràcies a aquest número de la revista i a la insistència de Bauby que me'n parlava sovint al moment dels nostres encontres a Sallagosa, a Ro, a Perpinyà, amb en Jordi Pere Cerdà, que em van entrar moltes ganes d'anar a l'Alguer. Això podia ser cap als anys setanta. Uns trenta anys després he pogut anar a l'Alguer.

L'atzar ha volgut que, amb el meu vell còmplice el simpàtic i talentós músic nostre Maties Mazarico hem pogut anar allà amb La Caravana catalana per un encontre musical poètic i artístic. La curiositat que era la nostra era al nivell de com trobaríem en aquesta ciutat una consciència catalana, com es traduïa, què representaven la llengua, la cultura. La constatació que tinguérem en l'avió –línia directa Girona-l'Alguer, us n'adoneu!– és que anàvem allà com vers un país desconegut. Sabíem moltes coses, però sens… saber-les exactament. Primera sorpresa a l'aeroport, cap rètol, cap indicació, en català, però n'hi havia, molt poques és veritat, que no eren italianes totalment. Sardes pensàvem. En realitat era alguerès. La segona sorpresa fou amb un jove xòfer de taxi al qual vaig demanar, no sé per què, “Parla el català d'aquí”? El més sorprès va ser ell, que em va mirar amb ulls estranyats i que em va preguntar d'on venia jo, qui era aquest estranger que li parlava alguerès. L'un de l'altre vàrem aprendre molt. Vàrem passar per un barri que es diu la Pedrera, em va parlar molt i vaig tenir el meu primer contacte amb l'alguerès; no diuen jamai o quasi, el català. Ell em va donar una clau important: s'ha de parlar amb la gent i, passada la sorpresa, com la que fou la seva, et parlaran alguerès. Vaig tenir confirmació amb comerciants, intel·lectuals, un carter, una recepcionista d'hotel, un cuiner, cambrers de restaurants, un venedor de diaris, alumnes d'institut, músics. Eren joves, molt joves, menys joves, vells… I tots deien que jamai ells, algueresos, feien els primers passos, car amb tots els turistes que passen el veritable passaport lingüístic és l'anglès, no el francès, quasi desconegut, ni l'italià, que fa part de llur environament quotidià. Per a ells, i m'ho digué una senyora comerciant, l'alguerès és com un lloc secret, però després de la sorpresa, després de la descoberta, m'admetia en aquest lloc secret. No hagués parlat amb aquest jove xòfer de taxi, potser hauria marxat de l'Alguer amb la convicció que la llengua es perdia. Ara m'adono que voldria que es conservés la nostra, de llengua, com es conserva, secreta o no, la llur.

Però Maties i jo havíem vingut per la poesia i la música. Amb el poeta Antoni Canu vaig trobar un personatge extraordinari de sensibilitat, quasi de tendresa, i ens va parlar de tota aquesta vida intel·lectual, quasi també secreta que hi ha allí, però amb associacions culturals, de defensa de la identitat, i també amb joves que protesten, volen imposar llur punt de vista, es volen oposar als qui “dormen”, com em va dir un jove escriptor. Els músics, Claudio Sanna, Josep Maria Cols, Giovanni Maccociu per exemple, també canten o toquen peces antigues de l'Alguer com llur pròpia creació. A un moment, Claudio Sanna va cantar una cançó que em cantava el meu avi amb una lletra una mica diferent. Ells corren per molts països, no sols Itàlia, per tocar i parlar d'aquesta música. Maties es va afegir a ells amb cançons del nostre repertori que varen acompanyar sense problema.

Els encontres poètics i musicals segueixen sovint en qualsevol país es facin, en qualsevol estil musical, en qualsevol llengua el mateix camí, sovint no hi ha res particularment original. Penso que la nostra aportació no fou tampoc particularment original, però estic segur que hem trobat, que han trobat uns elements de descoberta. Per a mi almenys era veritablement “lo retrobament de l'Alguer” amb quelcom de nou que no sé exactament el que és. Probablement jamai ho sabré. I quina importància…