El “Bon dia” d'un porc senglar

Quan escriu una crònica, l'autor –avui jo mateix– vol dir “quel­com”. No tin­guem por dels mots, té un mis­satge, sovint molt, molt humil a lliu­rar. Si és vanitós pensa que el mis­satge és impor­tant, si és com el mis­satge, molt humil, pot ima­gi­nar que algú entendrà el seu propòsit. Això ho pensa amb un som­riure que vol dir que si ningú no té cap reacció, quina importància?

Avui vull can­viar de tona­li­tat, tan­car els ulls, obli­dar les pre­o­cu­pa­ci­ons de l'ins­tant. Uns moments de pas­se­jada pel terme de Sant Feliu d'Amunt m'han donat aquesta ocasió. Fa uns dies em tro­bava cap al mas Camo amb, a l'esquerra, el soroll tran­quil·lit­za­dor de l'aigua del rec de Per­pinyà. A la dreta un con­junt d'unes vint mimo­ses que aca­ba­ven de flo­rir però que tenien encara un groc tri­om­fant i una olor que no es pot con­fon­dre. Abans de mar­xar de casa havia sen­tit la ràdio i pen­sava en aquesta mania que tenen els nos­tres diri­gents –per nos­tres vull dir els de tot­hom, de tots els països– de fer la guerra dient... que no fan la guerra. A Líbia un ter­ri­ble dic­ta­dor viu pot­ser els seus dar­rers moments i seria una bona cosa. Però també un cert nom­bre de per­so­nes que no són dic­ta­dors, que són el que la savi­esa popu­lar ano­mena “bones per­so­nes“, viuen igual­ment llurs dar­rers moments. I no han fet res per merèixer aquesta mort que s'anun­cia per a ells. “Pèrdues col·late­rals ine­vi­ta­bles”, penso que es diu així. Pen­sa­ments del moment!

Uns metres abans, cap al camp que en dèiem nosal­tres, “la vinya del mas Comte“ –ara no és més vinya sinó una cate­dral moderna d'hiver­na­cles de vidre–, un coni­llet havia tra­ves­sat la car­re­tera amb la por al ven­tre quan em va des­co­brir. És almenys el que vaig pen­sar, pot­ser ell no pen­sava en altra cosa que en la fari­gola de l'altre dia o en els eflu­vis, fi d'hivern prin­ci­pis de pri­ma­vera, d'un altre coni­llet de sexe dife­rent. Era la pri­mera etapa poètica d'oblit de pre­o­cu­pa­ci­ons que tenen totes a veure amb la idea de la mort. Ara la vida, una vida sen­zi­lla es pre­sen­tava. De sobte vaig sen­tir un soroll que no era el del rec. Un porc sen­glar tra­ves­sava ell també la car­re­tera. A uns metres de jo. Qui tenia por ara? Pro­ba­ble­ment més jo que ell. Ell pas­sava tran­quil, sense pressa i el vaig mirar que es per­dia entre els pres­se­guers, seguint el seu camí, pot­ser el seu camí de cada dia. I, ho afirmo tan sols si pot sem­blar estra­fo­lari, vaig sen­tir un gru­nyit que vaig inter­pre­tar com un “Bon dia, Jep”. No vaig res­pon­dre, no cal exa­ge­rar la deso­ri­en­tació poètica! Tot em sem­blava lluny: les guer­res, el soroll dels trac­tors que s'opo­sa­ven al del rec, les quei­xes del meu veí que es moria len­ta­ment, la moto d'un altre veí que em des­per­tava cada dia a les sis...

Els dos ani­mals encon­trats, el conill poruc i el porc sen­glar quasi solemne en el seu cami­nar, noble diré, em van fer obli­dar per un moment el nos­tre món que sovint qua­li­fi­quem, no sé per què, de civi­lit­zat. Vivim en un uni­vers refi­nat –almenys ho diem nosal­tres–, orga­nit­zat, quasi mate­ma­tit­zat, almenys comp­ta­bi­lit­zat i ava­luat, amb ordi­na­dors, telèfons que trans­for­men el nos­tre entorn en un món “des­re­a­lit­zat” si puc uti­lit­zar aquest mot que em sem­bla pro­ba­ble­ment un magnífic neo­lo­gisme. I de sobte la vida, la veri­ta­ble vida es mos­tra. Un conill i un sen­glar! Dues espècies lliu­res, sovint dramàtica­ment lliu­res –han de llui­tar per pre­ser­var llur vida–, però lliu­res. Una lli­ber­tat dels temps d'abans, això dit sense cap con­ser­va­do­risme. I penso veri­ta­ble­ment que hem de defen­sar totes aques­tes espècies dites sal­vat­ges que tenen una lli­ber­tat natu­ral que no hem sabut pre­ser­var. Fent això no tenim una reacció limi­tada de defen­sors d'unes espècies en vies de des­a­pa­rició, no, som tan sols defen­sors de la lli­ber­tat, d'una lli­ber­tat que escapa a les estadísti­ques, que no es pot comp­ta­bi­lit­zar. La força de la pri­ma­vera nas­cuda d'un conill que fuig, d'un supo­sat bon dia d'un porc sen­glar que no fuig, ell, sinó que passa, digne i noble. La lli­ber­tat –i és clar la seva defensa– és l'única cosa que ens pot donar dig­ni­tat i noblesa.