Tocar el menjar amb les mans

La flor del cire­rer, al Japó, repre­senta la fuga­ci­tat de la bellesa; de la mateixa manera, repre­senta que la bellesa, tot i que fugaç, torna. La cul­tura japo­nesa ha refle­xi­o­nat molt sobre la importància de dei­xar anar les coses quan són belles, ens explica la importància del des­a­fer­ra­ment que ens fa lliu­res, de la lli­ber­tat també del desig. Són lliçons, algu­nes d'elles, del budisme, i molt fàcil­ment apli­ca­bles a la vida. Sor­to­sa­ment per a unes coses i malau­ra­da­ment per a d'altres, la cul­tura japo­nesa s'ha man­tin­gut ali­ena en la mesura del pos­si­ble a les inva­si­ons bàrba­res occi­den­tals durant molt de temps, i per això la seva cul­tura s'ha anat des­til·lant al llarg dels segles fins a ser una de les més pures. Un exem­ple del budisme apli­cat a la gas­tro­no­mia: diu la cuina japo­nesa tra­di­ci­o­nal que s'ha de tenir cura de cada gra d'arròs, que s'ha de cui­nar len­ta­ment man­te­nint l'atenció plena en cada un dels ges­tos. S'ha de tenir molta cura, també, dels reci­pi­ents on es ser­veix el men­jar: el bol de fang o de por­ce­llana on es ser­veix ha estat fet per un artesà que mereix tot el res­pecte, i el res­pecte es per­cep en la manera com es tracta l'objecte resul­tant de l'arte­sa­nia. Tot a la cul­tura japo­nesa tra­di­ci­o­nal està medi­a­tit­zada per ritu­als que alen­tei­xen el ritme de la vida però que aju­den a pren­dre consciència que la vida, com la bellesa, és fugis­sera.

A l'altre extrem, Mac­Do­nald's. S'ha repe­tit fins a la saci­e­tat: Mac­Do­nald's com a símbol de la glo­ba­lit­zació. És la subli­mació de la manera com el capi­ta­lisme s'exporta vio­len­ta­ment a si mateix pro­po­sant un model de vida homo­geneïtza­dor només en les for­mes. A tot arreu hi ha un Mac­Do­nald's per recor­dar-nos que viat­jar és sem­pre viat­jar dins del món, que esca­par ja no és pos­si­ble. Mac­Do­nald's ha acon­se­guit allò que els més engres­cats amb l'espe­ranto ni tan sols havien som­niat acon­se­guir: un llen­guatge comú que a més parli d'uni­ver­sos comuns.

Per això cal escol­tar què diu Bar­ce­lona sobre això. Aquesta impo­sició de l'Ame­ri­can way of life ha tro­bat resistència pacífica en forma d'una resig­nació rela­tiva: la glo­ba­lit­zació és impa­ra­ble, així que més val adap­tar-s'hi. Però això no impe­deix que cadascú pugui triar què es queda. A les antípodes del men­jar ràpid i des­cui­dat hi ha la len­ti­tud i el ritual del men­jar japonès, que ha pro­li­fe­rat molt en els últims anys a Bar­ce­lona. Pot­ser serà com allò que dèiem de la bellesa dels cire­rers, que tot just flo­reix i ja s'està pan­sint, de tan efímera. Pot­ser és només una moda, vull dir, o pot­ser és una decla­ració d'inten­ci­ons: el con­cepte de sap­pari (clar, lleu­ger, sim­ple, orde­nat) ens per­met tor­nar a llocs on pot­ser no hem estat mai, almenys no en aquesta vida. Alguna cosa hi ha en la tra­dició gas­tronòmica japo­nesa que atrapa el bar­ce­loní en una xarxa fina i deli­cada, lluny de la malla grei­xosa en què ens atrapa el Mac­Do­nald's. Pot­ser perquè ha estat decla­rada –la cuina japo­nesa– com la més sana del món, perquè és hipo­calòrica i fa de les per­so­nes que la pre­nen les per­so­nes més lon­ge­ves. Pot­ser és per la nete­dat en les for­mes, aquells arte­sans del sushi que toquen el peix i aca­ro­nen l'arròs amb les mans sense que això sigui vist com una manca d'higi­ene, perquè tot en la cuina japo­nesa és clar i net.

L'arte­sa­nia paci­ent i antiga, també, de l'il·lus­tra­dor que davant d'un res­tau­rant japonès sig­nava lli­bres per Sant Jordi als més petits: “Dibuixa'm una prin­cesa”, “No, de prin­ce­ses no en sé dibui­xar”, “Doncs un gat”, “D'acord, un gat sí”, tan lluny de la sig­na­tura fast food dels autors mediàtics.