Sant Jordi i el dragó

A les quatre de la tarda del dissabte encara amenaça pluja, però aguanta. Sovint, els Sant Jordi són així, de primavera, amb tothom al carrer mirant el cel, per si cal córrer a soplujar-se amb la rosa i el llibre sota el braç. Que fos cap de setmana i que fossin vacances no ens ha pas espantat la gentada. La por dels llibreters ha tornat a ser infundada, per sort. A la Rambla no es podia fer un pas. Més avall, a l'Argenteria, el Tarlà saltava enjogassat després d'haver recuperat un peu que dies passats havia accidentalment perdut.

A més, parlant del Tarlà, com que era dissabte, la mainada que en sabia el secret podia pujar al balcó per accionar la roda que dóna vida a la figura més popular del barri. Hi havia cua a l'escala i a l'habitació magatzem que dóna pas al balcó privilegiat. Mentre feien temps, se sorprenien amb un maniquí que dormia entre els cartrons. Aquell blanc maniquí, partit en dues peces per la cintura, esdevenia involuntari comparsa de l'espectacle que es produïa al balcó. Quan els arribava el torn, els més menuts, ajudats per la mà experta d'un encarregat –probablement posat pels veïns–, suaven lluitant amb les seves encara escasses forces per aconseguir cada capgirell. Pares i avis acompanyaven les mans inexpertes dels seus cadells, com han fet sempre. Ho mana la tradició.

Després, entre empentes, els llibres estesos al solet manyac del matí, oferts a totes les mirades i a totes les mans; les roses, senzilles o guarnides, a punt per ser ofertes en penyora d'amor o d'amistat.

Sant Jordi, com sempre, vencedor dels dragons més diversos: del mal temps, de la crisi econòmica, de les fugides de vacances... Fa pocs mesos, un brètol, armat amb una barra de ferro, es va entretenir esmicolant el cap del dragó que Gaudí construí al parc Güell. Potser se sentia cavaller i volia salvar alguna imaginària donzella. Va ser detingut pels mossos. Haurà de pagar els desperfectes, m'imagino. Vés a saber quina mena de taronges d'or intentava abastar l'improvisat heroi de tres rals. Els dragons són un repte. Gaudí en plantà un de ferro forjat a l'entrada del jardí dels Güell, a Pedralbes. Fa més de sis metres i fa al·lusió a l'Atlàntida de Verdaguer.

Per cert, parlant de dragons, us adoneu que “dragó” sona gairebé com “d'Aragó”? Hi haurà alguna relació que desconec? Perquè a mi, les paraules sempre m'han fascinat. Sense anar més lluny, entre les parades de llibres i roses, he pogut saludar l'amic N.J. Aragó. L'he felicitat. Pel segon nom de pila, és clar. No hem pas parlat de dragons, sinó del fet que entre la gernació d'aquest Sant Jordi hi havia més cotxets de criatura que mai. Deu haver estat el primer bany de llibres de molts infants.