El 10 de maig: Perpinyà es rendia a França

En el marc del meu tre­ball a Ràdio Arrels cada dia m'interessi per les efemèrides de la jor­nada. En els mit­jans infor­ma­tius actu­als, les efemèrides es podrien com­pa­rar amb l'horòscop, és a dir qua­tre línies al final del diari, o trenta segons a la fi del tele­notícies. Però per a una soci­e­tat com la nos­tra, que durant tants anys pateix d'una amnèsia impo­sada a nivell històric, les efemèrides poden tenir una certa uti­li­tat.

El dime­cres 10 de maig del 2011, he pogut cons­ta­tar que l'any 1473 les por­tes de Per­pinyà s'obrien a l'exèrcit francès. Desprès de vuit llargs mesos de setge, els per­pi­nya­ne­sos es ren­dien. La resistència fou tan llarga, dura, i deter­mi­nada que la població va aguan­tar fins a l'últim moment. Un detall d'aque­lla època ben cone­gut (dels qui han anat a cer­car la infor­mació per volun­tat pròpia, és clar) és la deno­mi­nació de menja-rates per als habi­tants de la vila d'aquell moment, que no van tenir més remei que d'ata­car-se a aquells ani­ma­lons per sobre­viure.

Reco­nei­xent la valen­tia de la vila de Per­pinyà i davant la inca­pa­ci­tat de socórrer el seu poble, el rei Joan II va acon­se­llar al vila­tans de ren­dir-se. Fidelíssima Vila de Per­pinyà, aquest seria el títol que con­ce­di­ria el rei català davant aque­lla resistència heroica.

Aquest text no pretén ser cap arti­cle històric, des­co­nec a fons la història del meu país. Pot sem­blar estrany però sí, he anat a l'escola, he anat al col·legi i fins i tot al liceu. Però aques­tes no són coses que s'apren­guin a l'escola fran­cesa. Per sort, a l'escola Arrels i el col·legi Comte Guifré, que vaig freqüentar, sor­tien del pro­grama ofi­cial i ens expli­ca­ven, també, la història de Cata­lu­nya Nord.

Amb un poc de sort i de paciència un estu­di­ant “nor­mal”, pas­sat per la màquina uni­for­ma­dora de l'edu­cació fran­cesa, pot arri­bar a la uni­ver­si­tat i tot just allà podrà apren­dre una part de la història del seu país. Abans, li hau­ran fet estu­diar la història dels gals i de tots els Louis que es poden tro­bar a la història fran­cesa. En defi­ni­tiva, tot el que s'aprèn en els cur­sos d'història de l'esco­la­ri­tat ofi­cial pas­sava a cen­te­nars de quilòmetres de Cata­lu­nya Nord.

Si no es parla de la nos­tra història a les aules que edu­quen en francès no és perquè sigui pobra o poc interes­sant. Si no s'explica d'on venim i qui sem els cata­lans, no és un des­cuit, és per volun­tat clara. La volun­tat d'un reialme i, més tard, d'una república que prac­tica el geno­cidi lingüístic, cul­tu­ral i històric dels pobles que ha colo­nit­zat.

Avui a Cata­lu­nya Nord els qui tre­ba­llem en l'interès del nos­tre poble ens cen­trem sobre­tot en la llen­gua i la cul­tura, que tant l'una com l'altra han patit una repressió bru­tal. Peró ben mirat pot­ser la iden­ti­tat, la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes no se'n sur­ten tan mala­ment com la memòria històrica.

És en moments com aquests que podem cons­ta­tar que la trans­missió de la nos­tra història també ha patit molt. Els nord-cata­lans es com­pla­uen, en una gran majo­ria, en la ignorància de la seva història i segu­ra­ment tam­poc els interessa.

La ren­dició de la vila de Per­pinyà és un fet major de la història local. Heu vist alguna com­me­mo­ració en algun punt de Per­pinyà? Ho heu pogut lle­gir a la premsa? Ho han comen­tat els pro­fes­sors als seus alum­nes?

No estic recla­mant que la muni­ci­pa­li­tat de Per­pinyà faci algun acte rela­ci­o­nat amb això. Segu­ra­ment un acte com­me­mo­ra­tiu seria la cosa més nor­mal per a un esde­ve­ni­ment com aquest... Però no us faria por a vosal­tres de saber que l'Ajun­ta­ment de Per­pinyà tingués la intenció de fer un acte espe­cial per recor­dar aquesta data? Per­so­nal­ment, només de pen­sar-hi ja comenci a tre­mo­lar. Segu­ra­ment no seria l'acte com­me­mo­ra­tiu com me l'ima­gini. Més aviat seria una cele­bració de la data senya­lada en què la, fins lla­vors, des­gra­ci­ada població de Per­pinyà va aco­llir amb els braços oberts les tro­pes del Gran Reialme de França.

Avui els nord-cata­lans seríem capaços de cele­brar que els nos­tres avant­pas­sats van ser fets fran­ce­sos a punta de llança, d'espasa o de mos­quets si ja n'hi havien.

Només puc cons­ta­tar l'èxit dels fran­ce­sos en voler fer des­a­parèixer un pas­sat que els podria moles­tar i els molesta... clar que sí!

Tot i això, el tre­ball que es fa per trans­me­tre la nos­tra veri­ta­ble història és remar­ca­ble. Recordi les xer­ra­des amb motiu dels 350 anys del Trac­tat dels Piri­neus, xer­ra­des sobre el Reialme de Mallorca, o les con­ferències habi­tu­als amb motiu de la Pau i Treva a Tolu­ges, sense obli­dar els lli­bres que encara es poden tro­bar en les bones lli­bre­ries del país. Els tre­balls que he citat, tot i ser remar­ca­bles i de qua­li­tat, només són un pedaç per tapar un forat que tots tenim i que ve de lluny. Res no es pot com­pa­rar a la trans­missió de la història a nivell esco­lar. Tot i no ser escrita en els manu­als de l'Éduca­tion Nati­o­nale espe­rem que la nos­tra història pugui arri­bar a les ore­lles dels més joves a través de la volun­tat –i pot­ser deso­bediència– dels pro­fes­sors de l'escola pública.