Notícies de l'estranger

Així resa el títol d'un poema de l'il·lustre escriptor Francesc Vallverdú, realitzat i publicat amb gran ressò el 1961 i que diu en començar: “Trujillo és mort. Senyor, n'hi ha per creure en Vós / quan us mostreu tan just i tan miraculós”. Aquest poema es referia al dictador i assassí que torturà una pila d'anys la República Dominicana, denominat el chivo segons la gran novel·la de Vargas Llosa, magnífic escriptor i mal polític.

Ara, passats 50 anys, penso que podríem adaptar el començament d'aquesta celebrada composició –el que cito– per a festejar, amb una molt perceptible suavització però amb semblant entusiasme, la notícia de la contundent derrota –mort política– que ha sofert el còmic sense gràcia Berlusconi a la Itàlia que governa i de la qual es burla constantment. Berlusconi no ha mort, però ha quedat –sembla– definitivament planxat. Encara manarà dos anys, però la lògica ens diu que la mofa s'ha acabat. Amb la derrota en els quatre referèndums, no té dret moral a aixecar més la veu. Amb tot, cal estar alerta. El senyor Berlusconi és propietari de dues o tres grans cadenes de televisió i a través d'elles encara podria engalipar un gran nombre dels seus ciutadans. Ja sabem el poder de la tele. Cal que els demòcrates italians vigilin.

Itàlia ens és pròxima i no ho sembla perquè les relacions de Catalunya amb els italians no són gens profuses. Però la similitud de les dues ciutadanies crec que és més afí del que ens pensem a primer cop de vista. La música, la literatura, alguna forma d'apassionament potser ho demostren. “El mar uneix, les muntanyes separen”, que és una frase d'Antoni Gaudí o potser simplement que Gaudí solia utilitzar, ens mostra la proximitat de la península italiana en la grafia dels mapes. Crec que aquí ens recordem força dels italians pensant en els seus personatges positius i negatius més que en el conjunt del país. Hem odiat Mussolini a través dels seus bombarders Savoia, com dèiem l'altre dia pensant en els anys 1937 i 1938, i ara menyspreem un Berlusconi perquè pretén corrompre la democràcia d'un gran país mediterrani. Un no vol pensar que aquell Duce, assassí internacional a l'engròs, compartís ciutadania amb els poetes italians, tan exquisits, tan ben traduïts pels nostres escriptors, amb els grans pintors, amb els compositors pluralment admirats i amb tantes enlluernadores figures de tots els segles: Dant, Francesc d'Assís, Cesare Pavese, Angelo Giuseppe Roncalli, Fellini (un petit grapadet desordenat entre núvols de gent gloriosa); com tampoc voldríem pensar que ho comparteixi Berlusconi, nefast grimpador, maligne seductor. Amb l'esperança del mutis berlusconià, pensem en l'actualitat. No sembla que el segle XXI ens concedeixi ni ens prometi gaires coses bones. Ben al contrari. A sobre, costa d'entendre la problemàtica envitricollada que s'està apoderant del món. No és gens agradable pensar en malignes contubernis, ni en monstruoses confabulacions. Però no ens podem fiar gens dels que practiquen en l'àmbit universal l'enginyeria financera, ni dels tafurs continentals, ni dels que provoquen conflictes armats múltiples que semblen petards d'una mateixa traca: Tunis, Egipte, Líbia, Iemen, Síria. També estic d'acord amb l'Almudena Grandes quan fa una comparança (que poden ser diverses) amb El Padrino III. Si existeix un gran complot, preguntem-nos quins són els objectius i qui són els líders. Si el complot realment existeix, l'única cosa que coneixem segur són les víctimes. I pensant-ho una mica més, potser també els capatassos de les peonades.