la CRÒNICA
Cada ovella al seu corral
“Jau, Perla!”, “Dreta!”, “Para!”, “Ara endavant!”... I així podríem seguir fins a les 200 ordres que es calcula que poden arribar a entendre i executar, de manera sorprenent, els gossos que cuiden ramats. Aquests crits, els dels deu pastors participants en el XXIV Concurs Internacional de Gossos d'Atura, es van tornar a sentir ahir al camp de futbol vell de Prades, que va ser l'escenari, com és tradició cada primer diumenge d'agost des del 1988, de l'única prova d'aquest tipus a les comarques tarragonines, inclosa en un campionat català que té una cita a cadascuna de les quatre demarcacions, a més d'altres a la Catalunya del Nord (Oceja), Andorra (Canillo) i les Illes Balears (Felanitx). L'organització, a més, convida cada any gent de fora; ahir, un jove basc de 19 anys i un valencià, Juli Bayot, que va acabar sent el guanyador, al davant del solsonenc Florenci Serra i el canongí José M. Pleguezuelos, ara sense la històrica Nuca.
La dinàmica del concurs s'inspira en proves semblants que es feien antigament a les fires de bestiar de zones de muntanya per comprovar la vàlua dels gossos. Per això, els organitzadors de l'Associació de Concursos de Gossos d'Atura Serra de Prades, membre de la Federació dels Països Catalans, més enllà del component competitiu, en valoren tant o més el caràcter de recuperació del patrimoni cultural. I potser per això el segueix tanta gent; més de mil espectadors ahir, una quantitat habitual cada any, si bé el cap de l'organització, Joan Musté, admetia que pateix, perquè l'ofici es va perdent i “la tradició va a la baixa”.
En una primera fase eliminatòria, els pastors tenen cinc minuts perquè, amb gestos, crits o xiulets, el seu gos dugui el ramat –n'hi ha tres a punt, que es van rotant– fins a un cercle marcat a terra, abans de fer-li fer un eslàlom fins a l'altre cantó del prat. Passen el tall els cinc que ho fan abans, i en la segona fase tenen sis minuts més per fer entrar i sortir els bens d'una mena de corral tancat. Una tasca gens fàcil, perquè, quan no és una ovella que s'esgarria, n'és una altra que planta cara al gos, o una colla que s'hi posen de cul o passen de llarg, davant de l'“oh!” desencisat del públic. Ja ho recordava l'alcalde de Reus, Carles Pellicer –un dels que no s'ho perden mai–, des de la llotja d'autoritats, que “a ningú li agrada passar per l'adreçador”.
“La sort hi influeix; depenent del ramat que et toca t'has d'arriscar”, explicava Bayot, el guanyador de tres de les últimes sis edicions, inclosa la primera en què va participar. Un cas realment precoç, si es té en compte que hi ha ordres que requereixen quatre o cinc anys d'ensinistrament abans el gos no les aprèn. Un animal, per cert, que ja gairebé mai és un gos d'atura català. “Són molt bons a l'hora de treballar, però han perdut l'instint i són lents de reflexos, així que ara són sobretot de la raça francesa border collie”, revela Joan Musté. Però això no ho expliquin a ningú.