Crònica d'un oblit
L'ara lamentada no-inclusió de l'eix mediterrani a les xarxes transeuropees el 2003 no va generar llavors gairebé debat
L'Institut Ignasi Villalonga, a partir de les conclusions de l'Eurocongrés 2000, era dels pocs que ja ho va reivindicar, però massa tard
El PP valencià mai no en va voler saber res, i ara n'és el principal defensor
-
Ferrmed, en una de les sessions d'estudi sobre el corredor mediterrani a la Llotja de Mar de Barcelona el 2008 ARXIU EL PUNT AVUI. -
Jordi Pujol i Eliseu Climent, en la constitució de l'institut Ignasi Villalonga el 2001 ARXIU EL PUNT AVUI. -
El naixement de l'Euroregió Pirineus Mediterrani es va segellar l'octubre del 2004 ARXIU EL PUNT AVUI. -
Un seminari sobre l'Eurocongrés 2000 que es va fer el 2004 ARXIU EL PUNT AVUI.
“El 2003 no existia el concepte de corredor del Mediterrani. Es va obviar, o es va oblidar.” Així de cruament ho afirmava, la setmana passada en una compareixença al Congrés dels Diputats, el ministre de Foment, José Blanco, que ho atribuïa a “una important falta de visió estratègica i de futur”. “No apostar per aquest corredor en el seu moment ha minvat la competitivitat de la nostra xarxa de transports”, concloïa. El ministeri, des que ell és al capdavant, ha canviat de discurs i ha apostat per la incorporació de l'eix a la xarxa europea, tot i que admet que el context institucional ara és “més competitiu”. Llavors només hi havia 15 estats membres, avui n'hi ha 27. Llavors l'Estat espanyol era receptor de fons, i ara en serà contribuent. “Aconseguir-ho avui és molt més difícil”, confessa Blanco. Però, com pot ser que, ara fa vuit anys, quan es definien les prioritats per finançar les infraestructures del futur, ningú no alcés la veu per demanar la inclusió d'un eix que avui tothom veu imprescindible en la xarxa bàsica transeuropea? “Ningú no va dir ni piu llavors, va passar gairebé desapercebut”, lamenta Assumpta Torrent, directora de comunicació del lobby Ferrmed. Ningú?
L'Eurocongrés 2000
Des del punt de vista polític i institucional, és cert que la planificació europea es va aprovar, a l'Estat, sense grans debats, però un reducte de visionaris de la societat civil i el món econòmic, sobretot dels Països Catalans, ja havien apuntat que calia reivindicar l'eix. Ja no van ser a temps, però, d'intercedir-hi...
El maig del 2001 s'inaugurava a Narbona l'Eurocongrés 2000, un congrés de congressos –segons es va autodefinir– per repensar el futur de l'anomenat Euroespai Llatí Central, un gran conglomerat dels territoris de parla catalana i occitana, bàsicament, en què també hi havia l'Aragó i la regió italiana d'Aosta. El País Valencià seria dels pocs que va declinar participar-hi. En les conclusions que es van fer públiques l'abril del 2003, ja es parlava de la “necessitat de desenvolupar convenientment les xarxes transeuropees i permeabilitzar els Pirineus i els Alps per facilitar la conversió de l'Euroespai Llatí Central en la gran porta del sud d'Europa”. I el director executiu general, per cert, era Joan Amorós, ara secretari general de Ferrmed... “No aliar-se amb aquest eix és un error monumental”, apuntava aquell setembre en un reportatge d'El Punt que va resultar premonitori: “Cada vegada les nostres economies estan menys vinculades amb l'Estat espanyol i més amb Europa. Des del punt de vista estrictament econòmic, el País Valencià hauria d'estar molt interessat en aquest projecte; un terç del comerç mundial passa per la Mediterrània, i els vaixells no atracaran al port de València mentre no hi hagi un eix ferroviari potent cap al nord. L'espina dorsal de l'economia valenciana és aquesta i no pas la que va cap a Madrid”, exposava. Uns arguments contundents, els mateixos que triomfen avui..., però quin poc ressò tindrien llavors.
L'arc mediterrani del Villalonga
Les conclusions de l'Eurocongrés, això sí, no caurien en l'oblit. En el marc dels debats, l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Vilallonga (constituït tot just el 2001 a València per promoure les relacions econòmiques entre els Països Catalans) havia celebrat una jornada al febrer del 2003 en què es posaria de manifest la necessitat d'implantar una xarxa ferroviària que vertebrés el territori de sud a nord, arran de l'oblit a què l'havia sotmès l'informe Van Miert, la base de la revisió aprovada aquell octubre de les xarxes transeuropees. Es pot dir que aquest seria el renaixement modern d'una reivindicació que alguns polítics i economistes ja havien plantejat a principi del segle XX i després durant els anys de la República, i que des dels anys 80 havia reaparegut pel malestar en el dèficit de les infraestructures. Una reivindicació que s'oficialitzaria i adoptaria un corpus teòric amb la publicació, aquell juny, d'Euram 2010. La via europea, l'obra que havia guanyat el premi Octubre d'assaig el 2002, del geògraf valencià Josep Vicent Boira.
L'euroregió de Maragall
No s'ha de confondre aquesta aposta de l'institut Vilallonga, en clau econòmica, amb el projecte de cooperació política de l'euroregió Pirineus Mediterrània que, com a president de la Generalitat, Pasqual Maragall impulsaria l'octubre del 2004. Un ens que era hereu de la xarxa de ciutats C-6 formada els anys 80 per Barcelona, València, Palma, Saragossa, Tolosa i Montpeller, i que ja havia tingut un primer antecedent en el Pacte de Tortosa del 1869, impulsat pel nacionalista Valentí Almirall per reivindicar la màxima autonomia de les regions del llevant mediterrani. El 2004, un cop el País Valencià se'n va autodescartar, l'euroregió pretenia impulsar projectes comuns i donar una sola veu a Europa a Catalunya, les Illes, el Llenguadoc-Rosselló, el Midi-Pyrénées i també l'Aragó, que tanmateix en sortiria el 2006, en constatar probablement les discrepàncies quant a projectes com el corredor mediterrani. Avui l'ens continua viu, però ha perdut molt protagonisme.
El canvi del PP valencià
“Probablement va ser un error enfocar-ho des del punt de vista polític, nosaltres apostem perquè es faci des de la societat civil”, reflexiona el coordinador d'estudis de l'institut Villalonga, Pau Caparrós. De fet, tot i que el corredor ferroviari n'és ara el principal pal de paller, la seva proposta anava i va molt més enllà: “Pensem que l'arc mediterrani ha de ser una conjunció d'interessos econòmics, i l'endemà que concedeixin el corredor continuarem reclamant una visió conjunta dels ports, els aeroports, les oportunitats logístiques i la planificació, perquè som un motor de primer ordre i hem de cooperar per millorar el finançament i potenciar les sinergies sobretot entre Catalunya i el País Valencià”, indica.
Era segurament una proposta massa agosarada per a la mentalitat centralista estatal, però Caparrós recorda que “des del principi va rebre el suport del govern català”, llavors presidit per Jordi Pujol, i també de la petita i mitjana empresa catalana i valenciana, encapçalada per la Cambra de Comerç de Castelló. El govern valencià, però, “no en voldria sentir a parlar mai”... I és que amb el PP governant també a Madrid i les Balears, l'aposta llavors era per aquest “eix de la prosperitat”, i València estava més pendent de ser el port de la capital espanyola, i de rebre el TAV, que no pas de mirar cap al nord. I menys encara, és clar, si això suposava donar ales a la idea dels Països Catalans. “No vam crear la idea de l'arc mediterrani, però ningú no s'atrevia en aquell moment a formular-la, i ens va costar alguns disgustos”, recorda ara Caparrós.
Aquell PP, en tot cas, s'ha erigit avui en el principal defensor del corredor mediterrani... Què ha canviat, doncs? Bàsicament, que la raó de la realitat econòmica ha caigut pel propi pes. “L'empresariat valencià ha contribuït molt al canvi de mentalitat, sobretot José Vicente González, el president de la gran patronal Cierval”, opina Caparrós. “Quan ha arribat aquí, el govern valencià no ha tingut més remei que assumir-ho, però tot i que Camps darrerament ja havia deixat de posar-hi pals a les rodes, el canvi radical ha estat amb Fabra”, exposa. I és que l'exalcalde de Castelló, amb qui l'institut el 2007 fins i tot ja havia signat un conveni de col·laboració, fa anys que ho té claríssim, però fins ara no ha manat. Més val tard que mai.
