La diada de Sant Fèlix es menja el dinar de festa major

L'autor de teatre vilafranquí Jordi Casanovas va estrenar fa un parell d'anys l'obra Un dinar de festa major, que retrata àcidament una família durant l'acte familiar “solemne” del dia de Sant Fèlix. El títol és un anacronisme: a Vilafranca del Penedès ja fa molts anys que el dia 30 no es fa el dinar en família. La causa és que la diada de Sant Fèlix no s'acaba fins entrada la tarda. La del 2015 va batre rècords, ja que va acabar a quarts de sis tocats.

Aquesta disfunció horària va fer que l'Ajuntament encarregués als administradors (organitzadors) de la festa un pla amb l'objectiu que la diada s'acabés a les quatre de tarda, i amb aquest propòsit es va crear la figura del “cap de plaça”, exercida pel tècnic de cultura tarragoní Jordi Bertran. La diada de Sant Fèlix de diumenge passat va acabar a les cinc de la tarda, tot i haver començat amb deu minuts d'antelació respecte a l'horari previst. Bertran feia un balanç positiu de les mesures preses per agilitar la diada, tot i reconèixer que les dues últimes rondes, en les quals els Castellers de Vilafranca van intentar els seus dos últims castells, havien allargat l'actuació.

En rigor, es pot dir que les mesures que incidien en la prèvia de la diada van funcionar molt bé. L'entrada dels balls folklòrics es va fer amb celeritat, les colles van entrar pels dos costats de la plaça (la Joves i els Minyons ho van fer per la banda de baix del carrer de la Cort, mentre que Vilafranca i la Colla Vella ho feien per la de dalt)... Tot això va accelerar la posada en escena, fins al punt que els Minyons, seguint les indicacions de l'organització, van aixecar el seu primer castell amb deu minuts d'antelació sobre l'horari d'inici (12.30 h). Començar abans d'hora no és la solució, però l'experiència, de cara a anys propers, demostra que la diada podria començar a les dotze en punt.

En qualsevol cas, i pel que fa a l'actuació pròpiament, les mesures preses es van reduir a la recomanació a les colles que acceleressin al màxim la configuració de les seves pinyes, un extrem que totes van complir, i a limitar el desmuntatge de peus a un, en lloc dels dos de rigor; és a dir, que amb el segon peu muntat o el castell anava amunt o es passava ronda. Però va quedar demostrat que la durada de la diada continuava quedant a expenses de la dinàmica pròpia de l'actuació.

En aquest sentit, entre altres, hi ha dues novetats que es podrien valorar de cara a l'any que ve. D'una banda, es podria limitar l'accés a la cinquena ronda (cada colla disposa de cinc intents per fer tres castells, als qual cal sumar la ronda dels pilars) solament per a les colles que hi intentin castells de gamma extra. De l'altra, les colles que haguessin fet els seus tres castells sense necessitat de recórrer a la quarta o a la cinquena ronda podrien –si volen– fer-ne ús per intentar el seu pilar de mèrit.