Es resisteix a l'extinció

Van tornar a saltar les alarmes al Bosc d'en Vilaró al mes de juliol. El ple de Montcada aprovava un pla de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que planteja una extinció diferida amb dret de superfície durant 35 o 40 anys de la urbanització. Fa més de quaranta anys que els municipis de Montcada i Reixac i Badalona arrosseguen la problemàtica sense haver donat una solució, malgrat que hi ha hagut diferents intents, a les dues-centes famílies que viuen en una urbanització nascuda com moltes altres arreu de Catalunya a la dècada dels seixanta i que és producte de l'autoconstrucció. L'element diferencial, però, és la situació: es troba en plena serralada de Marina, entre Montcada i Reixac i Badalona, en sòl forestal, fet que la situa fora de la legalitat. Fa quatre dècades que els veïns conviuen amb un futur incert i reclamen “una solució excepcional per una situació que també ho és”, assegura la presidenta de l'associació de veïns de la urbanització, Begoña Navajo. I és que consideren que el Bosc d'en Vilaró és un petit poble, on tothom es coneix i s'ajuda, que ha crescut emparat en part per la permissivitat de les administracions i per la voluntat d'uns veïns que s'han resistit a marxar. “La gent té un vincle i un sentiment de pertinença molt fort amb el Bosc que s'explica perquè en moltes famílies hi han viscut i hi viuen fins a quatre generacions”, hi afegeix Navajo. Rebutgen el document marc elaborat per l'AMB, una proposta que té l'origen en la petició feta l'any 2012 per l'Ajuntament de Montcada –llavors dirigit pel PSC– a l'ens supramunicipal per buscar assessorament i una sortida a la problemàtica després de diversos intents fallits de legalitzar l'espai. Des del juliol, han mostrat el seu rebuig amb protestes al ple –a la sessió del juliol els van desallotjar de la sala– i a diferents actes celebrats a Montcada. Se'ls identifica fàcilment per les samarretes taronges que porten i tenen clar que duran les seves reivindicacions allà on calgui.

“És una situació dura, traumàtica i difícil”, assegura Jordi Sánchez, el regidor d'Urbanisme de Montcada i membre de l'equip de govern, format per ICV-EUiA, ERC i Círculo de Montcada. Al Bosc d'en Vilaró hi ha 204 cases, una setantena de les quals afectades per expedients de disciplina urbanística i almenys una sentència en ferm. Cal tenir en compte que prop del 90% de la urbanització està en terrenys de Montcada. Segons Sánchez, com que la llei no permet construir, s'ha volgut buscar “una escletxa per complir la legalitat de la manera menys traumàtica possible” i, per tant, que no suposi l'enderroc immediat. “Hi ha un desajust entre la legalitat i la realitat”, hi afegeix. La proposta de l'AMB és un document de bases que s'ha de treballar amb els veïns i, per tant, es veu des del consistori com un punt de partida per no donar l'esquena a la situació. Segons Sánchez, cal fer actuacions a la urbanització atesa la degradació dels carrers –van ser els veïns els que van sufragar el paviment–, la falta d'enllumenat públic i la dificultat d'accés a la zona en cas d'incendi. Tot i això, els veïns defensen que viuen en una urbanització “molt digna” i reclamen que els deixin fer millores a les seves cases i a l'exterior.

La proposta de l'AMB va arribar al ple després de reunions amb la Generalitat, la Diputació, el Parc de la Serralada de Marina, el Síndic de Greuges i l'Ajuntament de Badalona. El primer tinent d'alcalde i responsable d'Urbanisme de Badalona, Oriol Lladó, afirma que el document de bases de l'AMB també passarà per ple a la ciutat veïna abans que finalitzi l'any. “Amb la llei a la mà no és possible la legalització. La proposta de l'AMB permet fer millores a la urbanització i evitar que el problema es faci més gros.” En el cas de Badalona, hi ha poques cases afectades –que al contrari que la resta no tenen servei d'aigua a la llar– i cap expedient de disciplina urbanística obert. L'autobús arriba a la zona des del 2007, tenen llum a les cases i telèfon i una comunitat de propietaris.

Asseguda en un banc de la urbanització, Natividad Aparicio, un dona de 86 anys, recorda com va arribar ja fa més de trenta anys amb el seu home i els seus fills des de Badalona. “Tot ha canviat molt”, assegura després d'explicar com a anècdota que quan els nens eren petits no pujava cap autobús al barri i havien d'aprofitar que baixaven els treballadors de l'emissora per portar-los a l'escola. A la urbanització hi torna a haver molts nens. Amb la crisi econòmica, tornar a la casa dels pares o dels avis ha estat la solució per a moltes parelles amb nens. També hi ha qui ha arribat fa poc buscant tranquil·litat i una manera de viure diferent. És el cas de Javier Roldán, que hi viu des del 2000 amb la parella i quatre fills. “Em van assegurar que la situació es regularia. Estic pagant una hipoteca i em podria quedar en uns anys al carrer”, explica. Pels veïns no és cap novetat l'extinció en diferit. Ja els la van proposar el 1983 però la desaparició de la Corporació Metropolitana va aturar el procés. Lamenten que no s'hagi legalitzat abans la situació, com altres urbanitzacions de Sant Cugat i Badalona, i que s'hagi endurit la normativa. Denuncien que ha mancat informació i que s'han sentit abandonats després d'anys de mirar cap a una altra banda.