Deu segles d'història, i més

Tan senzill com obrir l'aixeta i deixar que ragi l'aigua. Tan senzill aparentment. Barcelona, amb el mar al davant i flanquejada pel Besòs i el Llobregat, ha patit molt per l'aigua. El llibre El rec Comtal, 1.000 anys d'història (Viena Edicions-Ajuntament de Barcelona, 2016), d'Enric H. March, fa un repàs de la relació de la ciutat amb una de les infraestructures hidràuliques de més envergadura que hagi tingut Barcelona. Neix a Montcada i té dotze quilòmetres de llargària. Les primeres referències escrites sobre el rec Comtal són de fa uns mil anys, tot i que la seva datació pot ser més antiga. Les descobertes fetes a conseqüència dels treballs de remodelació de la plaça de les Glòries i del seu entorn han de proporcionar més dades. El rec va nodrir l'horta, va fer moure molins fariners, va ser imprescindible per al treball de les fàbriques i, durant un breu període de temps, fins i tot, va portar aigua de boca a una Barcelona assedegada. El rec Comtal va proveir d'aigua la ciutat de Barcelona fins pràcticament el segle XX, i si observem la geografia actual, el recorregut passa pels districtes de Ciutat Vella, Sant Martí, l'Eixample, Sant Andreu i Nou Barris. Des del Servei d'Arqueologia de Barcelona expliquen: “No coneixem amb exactitud el moment de construcció del rec, però suposem que és anterior al segle XI. Molts li suposen un origen romà; això es deu al fet que tant el rec com l'aqüeducte seguien un mateix traçat. Canviava simplement als revolts, que, en el cas del rec, eren més pronunciats per poder tenir força per moure les moles dels diferents molins que es van establir a la seva vora.”

El llibre d'Enric H. March, que fa una gran tasca de síntesi, es publica en un moment d'inflexió per al rec. Està en marxa el pla director per a la recuperació del rec Comtal i l'Ajuntament té a les mans, des de fa mesos, un estudi sobre el traçat del rec Comtal des de Montcada fins a Barcelona. Amb quin objectiu? Recuperar les restes del rec Comtal. Hi ha més d'una vintena de punts del recorregut del rec Comtal que poden participar en un projecte global per oferir noves zones lúdiques, de repòs i d'interpretació de les restes arqueològiques. Fa poc, des de l'Ajuntament explicaven que la dotació per al pla només està pendent de l'aprovació dels pressupostos del 2017.

Té mil anys d'història i hi ha barcelonins que encara el recorden, però el fet és que ha patit un llarg oblit. Enric H. March explica: “Va patir diferents desgràcies. Una va ser que, amb el pas del temps, es va acabar convertint en una claveguera, sobretot a la part final, a la zona més urbana, la de Ciutat Vella, on estava la indústria més dura. S'acaba perdent. Al segle XVIII, es va començar a cobrir la part baixa i en poc menys d'un segle ja no en quedarà res a Barcelona.” Un altre moment dur per al rec va ser el 1914, quan hi va haver una epidèmia de tifus per unes filtracions que van contaminar l'aigua del rec. “La gent no va voler saber res del rec.”

Fa deu segles Barcelona tenia a penes 1.500 habitants. Van anar creixent el rec i la ciutat alhora, l'un i l'altra de la mà. La trama urbana, al final, però, el va acabar trinxant a mesura que s'anava teixint una gran metròpoli. Tot i així, a Ciutat Vella es pot resseguir el seu pas, a través de la toponímia: carrers del Rec Comtal, de la Sèquia, de les Basses de Sant Pere... L'autor d'El rec Comtal, 1.000 anys d'història creu fermament en la recuperació del rec. “Es poden posar a treballar, perquè ja hi ha diners.” L'horitzó és recuperar tant de rec com sigui possible. I tan semblant a com va ser antigament, si és possible. “Vol dir recuperar la vegetació de ribera, i convertir-ho en un espai oci, on es pugui anar a passejar, i tornar a tenir horts; no es vol fer un monument. I aquests trams del rec que es recuperin portaran aigua. Es tracta que, cada vegada que es puguin unir dos trams, hi hagi continuïtat en l'aigua.” El primer punt per recuperar, dins de la ciutat de Barcelona, és a Sant Andreu; serà el parc del Rec Comtal. “Aquest jaciment és l'únic que està protegit; no hi ha cap altre tram reconegut com a patrimoni, ni que sigui d'interès local. És una de les primeres coses que caldria fer.”

El llibre fa història, alhora que es projecta cap al futur. “Deixo la porta oberta perquè aquests mil anys d'història es converteixin en dos mil.”