Societat

La serenor feta virtut

El monestir de Santa Maria de Solius compleix aquest 2017 els cinquanta anys de la seva fundació

Oberts al món, els nou monjos segueixen la regla del sant

Quan la porta del mones­tir cis­ter­cenc de Santa Maria de Solius s'obre, quan la porta del que havia estat l'antiga rec­to­ria i casa de colònies adjunta a l'església de Santa Agnès es tras­passa, s'entra en una altra dimensió: un espai on la sere­nor es con­ver­teix en vir­tut, i el reco­lli­ment, la reflexió, al marge fins i tot de cre­en­ces i reli­gi­ons –l'hos­tat­ge­ria n'és un exem­ple–, demos­tren la vigència i la vita­li­tat tran­quil·la d'aquest pro­jecte que van ini­ciar fa ara cinc dècades qua­tre mon­jos cis­ter­cencs pro­vi­nents de Santa Maria de Poblet.

El prior, Josep Peñarroya, un monjo obert i afa­ble, explica que l'espe­rit de Solius va néixer sota l'abric del Con­cili Vaticà II, que volia pro­moure el desen­vo­lu­pa­ment de la fe catòlica, la reno­vació moral de la vida cris­ti­ana i adap­tar la dis­ci­plina eclesiàstica als nous temps. Penyar­roya, fill de For­call, al Maes­trat cas­te­llo­nenc (1958), que no s'espe­rava ser esco­llit prior el 2011, es mos­tra emo­ci­o­nat quan recorda que un petit grup de mon­jos va deci­dir mar­xar del mones­tir de Poblet. Ho van fer seguint un somni: fun­dar un con­vent més acord amb el que con­si­de­ra­ven el seu ideal. I ho van acon­se­guir. Amb la com­pli­ci­tat del Bis­bat van tro­bar aquest espai reco­llit que és Solius, una parròquia rural. “Poblet era un gran mones­tir, però també una gran, com és lògic, atracció turística. Es volia un lloc més apar­tat per poder viure la paraula de Déu”, explica el prior.

Estem davant d'una història que no és èpica, si més no en el sen­tit tra­di­ci­o­nal que es dona a aquesta paraula; però en el seu espe­rit sí que n'amaga una mica, d'una certa èpica humil allu­nyada dels com­po­nents gran­di­loqüents, però segu­ra­ment magnífica. L'Edmon Maria Gar­reta, que va ser abat de Poblet –i pri­mer prior de Solius–, Enric Benito, Jordi Gibert i Albert Fon­ta­net ho van acon­se­guir. Altres en aque­lla època també ho van inten­tar. Alguns mones­tirs van pros­pe­rar, però d'altres, no. Actu­al­ment són nou mon­jos, entre els quals encara es man­te­nen tres dels fun­da­dors: Jaume Gabarró, Agustí Relats, Jor­dan Fau­gier, Josep Maria Fer­rer i Josep Far­rer, tan­quen el cer­cle virtuós.

Estaríem davant d'un èxode a la recerca de la sen­zi­llesa en sen­tir el que els catòlics en diuen “la crida de Déu” i sense cap tipus d'osten­tació ni aquest bar­ro­quisme que porta implícita la litúrgia, allu­nyats de la mera­ve­lla arqui­tectònica i també turística que és Santa Maria de Poble, por­ten una vida seguint la regla de sant Benet. Curi­o­sa­ment, el mones­tir de Poble es va repo­blar el 24 de novem­bre de 1940, ara fa 76 anys, també per qua­tre mon­jos.

Una vida que es basa a seguir la regla de sant Benet: pax (pau) i ora et labora (resa i tre­ba­lla), que orga­nitza la vida a través de tres acti­vi­tats: el tre­ball manual, la lec­tura de les escrip­tu­res i l'oració que els nou mon­jos sem­pre estan dis­po­sats a com­par­tir. “El nos­tre mones­tir té les por­tes ober­tes per a tot­hom amb l'hos­tat­ge­ria; és una opor­tu­ni­tat per a homes que vul­guin com­par­tir la vida espi­ri­tual amb nosal­tres, com­par­tir el dia a dia”, exposa el prior Peñarroya, que, per cert, és el cui­ner del mones­tir.

21 de gener
Una data rellevant perquè va ser l'inici d'una aventura que, a diferència d'altres monestirs que no han prosperat, aquest es manté viu des del 1967. D'aquí a poques setmanes una eucaristia servirà per commemorar-ho.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia