Catalunya, terra d'acollida
Un 3 de febrer de 1939 al nord de la platja d'Argelers s'amuntegaren de manera precipitada centenars de milers de refugiats catalans en un camp de concentració improvisat per als que fugien d'una guerra perduda. 80.000 persones van arribar-hi en menys de set dies i s'estima que hi van passar unes 465.000 persones durant els anys que va estar funcionant. Els pocs que van poder sortir i viatjar cap a França o embarcar en vaixell cap a Amèrica i van ser reconeguts com a refugiats polítics avui formen part de la nostra memòria històrica, i gràcies a ells bona part del que havia representat la Catalunya republicana no va caure en l'oblit.
Setanta-set anys després hem vist com la Mediterrània esdevenia una immensa fossa comuna de milers de persones ofegades que fugien de Líbia, el Sudan, Eritrea, Somàlia... i com milers de ciutadans sirians, afganesos, iraquians i kurds travessaven el sud-est d'Europa fugint de la guerra, fins que els darrers van quedar confinats a Grècia rere concertines, tanques i murs. El 2015 els estats europeus van tancar les fronteres i mostrar la seva pitjor cara, la que Espanya ja havia assajat a la frontera sud, i van aprovar deslocalitzar els refugiats a Turquia posant en perill la seva integritat.
Durant els darrers dos anys, la societat civil catalana s'ha organitzat en innumerables plataformes, des de Stop Mare Mortum fins a Casa Nostra Casa Vostra, i les entitats que en el passat ens havíem mobilitzat a favor del 0,7% per cooperació els anys vuitanta, que vam acollir refugiats de Bòsnia els anys noranta, que vam manifestar-nos contra la guerra de l'Iraq el 2003, hem tornat a mostrar el nostre vessant més solidari. Però no n'hi ha prou amb sortir al carrer, també necessitem instruments polítics per respondre amb garanties.
Fins ara les nostres institucions han donat mostra d'aquesta voluntat solidaria. Com ha fet el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que ha dedicat 1,5 milions d'euros dels municipis catalans per a l'assistència de les persones refugiades als països fronterers, en ruta o sensibilitzant a Catalunya, o com ha fet el govern de la Generalitat col·laborant amb el Líban en l'acollida de refugiats a través del PNUD i proposant un Programa Català de Refugi. I hem vist que ens hem quedat curts i volem fer més. Però aleshores hem topat amb l'Estat.
Perquè per atorgar la condició jurídica de refugiat, cal un acord entre l'estat on estan provisionalment les persones que ho sol·liciten i l'estat que els acollirà, que és el que ha de garantir les condicions que la llei internacional els reconeix. No hi ha dreceres. L'estatut de refugiat és perfectament delimitat i definit en la Convenció pels Refugiats aprovada per l'ONU el 1951. I avui tenim un Estat que no vol complir les seves obligacions, ni els seus compromisos, ni donar sortida a les ofertes que arriben de Catalunya. Ras i curt.
Quan vam ser refugiats, foren molts els països que van obrir els braços a milers de compatriotes. En justa correspondència, ens pertoca ser avui país d'acollida. Però no només perquè tenim memòria històrica, que també, sinó com un acte de responsabilitat global i de compromís amb el dret internacional. I la millor garantia per poder acollir amb dignitat és dotar-nos de l'instrument que ens permetrà donar l'estatut de refugiat a qui ho necessita: un estat.