Prou “ella se'ls tira, ell s'ho curra”

No és un secret que el segle XX va esdevenir una època en què la dignitat de la dona va prendre relleu. Les dones van dir prou a l’anorreament d’aquest món masclista i van batallar per tenir veu i vot. Això va suposar un augment qualitatiu en el progrés, no generalitzat però sí determinant. Primer en la vida quotidiana (recordem que fins a la fi del franquisme a Espanya la dona no podia conduir sense el permís de l’home) i posteriorment, s’inicià la cerca de la igualtat social i cultural. 

Avui, al segle XXI, març del 2017, l’evolució del paper de la dona, però, val a dir que és un fet i ja som directores de multinacionals, diputades, presidentes, escriptores, empresàries, activistes o simplement les qui portem les regnes de les nostres vides. 

Però ser dona en aquest món d’avui continua suposant un sobreesforç. Malgrat que moltes de nosaltres podem liderar les nostres vides i tenim moltes menys dificultats i molts més drets que les nostres mares i àvies, nosaltres, les dones, seguim essent aquelles que si som on som és perquè hem anat al llit amb l’home de torn. I ells arriben on arriben per mèrits propis. Els estereotips fastigosos segueixen etiquetant-nos i només la nostra feina, la nostra determinació, el nostre respecte i la nostra potència (que en tenim, i molta) acabaran amb tanta estupidesa. I als qui els molesti i incomodi que les dones ens estimem, confiem en nosaltres i caminem per la vida amb el cap alt i segures del que fem un advertiment: seguirem fent-ho. 

Durant força mesos vaig anar a una tertúlia divertidíssima de BTV, La Rambla, es deia. Mai havia fet televisió, però la “manca de dones” (aquesta “manca” que no acabo d’entendre, perquè de dones en som moltes) va fer que un dia rebés una trucada del vicepresident d’una associació d’empresaris en la qual participo, CCN, i em proposés d’anar a la tertúlia. Estava nerviosa, però em vaig dir “endavant, una experiència més, Nogueras”. Va ser molt gratificant i hi vaig acabar anant forces setmanes durant un any i mig. Sempre m’ha agradat anar amb pantalons curts (shorts, se’n diuen ara), així que no vaig deixar de ser jo i un dia vaig anar a la tertúlia amb pantalons curts. Vaig rebre un tuit dient que “fas un flac favor a les dones ensenyant cuixa”. Podria no haver-me vestit mai més com a mi m’agrada, però vaig decidir seguir sent jo mateixa i al proper programa vaig tornar a posar-me un dels pantalons curts que tant m’agraden i vaig demanar la paraula per dir: “No aniré amb coll alt i pantalons llargs per ser creïble. Ensenyem a les persones a respectar les dones (siguin com siguin, vesteixin com vesteixin), no les dones a tapar-se”. Vaig anar al programa amb pantalons curts gairebé la resta de dies en què hi vaig participar. 

Uns mesos més tard, en un altre programa, un home em va vomitar un “cállate rubia”. Jo no jutjo ni falto el respecte a ningú per com va vestit, ni per com porta els cabells, ni pel que li agrada menjar, i no tolero que ho facin ni amb mi, ni amb ningú. 

En els dos casos que explico no crec que el problema vagi més enllà del mateix acomplexament dels protagonistes de les desafortunades frases, però segueix sent gratuït. 

Queda molta feina a fer i les dones hem de seguir demostrant que tenim tanta o més força que molts homes. Som bones, som dones.