“Ens cal un món on ja no s'hagi de parlar d'igualtat”

El meu repte és comunicar la recerca que fem

Després del doctorat vaig donar prioritat a la família i no vaig marxar fora a estudiar

La doctora Simon a la Facultat de Ciències, al Campus Montilivi de la UdG QUIM PUIG.

Després del doctorat ja tenia dos fills, vaig donar prioritat a la família i no vaig fer una estada fora

Hem de treballar perquè el conjunt de la societat estigui científicament educada

Joan Trillas - girona

La doctora Sílvia Simon, directora de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital de la Universitat de Girona (UdG), explica en aquesta entrevista la importància de comunicar, de formar, com un element essencial per assolir una societat que avanci cap a la igualtat.

Quina responsabilitat destacaria del seu treball a la UdG?

Precisament la de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital (C4D), de la qual sóc responsable des que es va crear, ara fa uns nou anys.

Per què?

Pel repte que ens hem marcat d'educar la gent en cultura científica. Ja podem fer campanyes sobre la igualtat entre gèneres, o el que es vulgui, però les persones que ja tenen una edat i una manera de pensar, ja la tenen. És complicat canviar-la, que no vol dir deixar de fer-ho. Però el que ens cal fer és que la mainada creixi en un món on ja no s'hagi de parlar d'igualtat. Aquest concepte ha de formar part de la mateixa societat, del seu ADN, i no caldria ensenyar-lo. Aquest és i serà el nostre gran èxit com a societat.

Cal educar, sensibilitzar, formar...

A la universitat hi ha tres potes: gestió, docència i investigació. La meva gestió, com a directora de la càtedra, és acostar a la societat el que fan els meus companys fent recerca, i això inclou també els escolars, els futurs universitaris.

Ja sé que semblarà una pregunta tòpica, perquè en aquest escenari que planteja no faria falta. Però, s'ha sentit discriminada pel fet de ser dona?

Hem de diferenciar dona de mare. Si traiem de la reflexió la part de mare i deixem la de dona, doncs no, gens.

Sigui més concreta.

En el món universitari això vol dir que en ser mare estàs una temporada en la qual deixes d'estar activa; això vol dir deixar d'investigar i publicar. Amb els homes això no passa.

Aquí entraríem en un tema ja més competitiu i de currículum.

Sí, però això al final et pot posar en desavantatge amb els teus companys. La presidenta del Consell Social de la UdG, Rosa Núria Aleixandre, té com un dels seus objectius aconseguir que els criteris, pel que fa referència al món de la investigació i la recerca, siguin lleugerament diferents si has estat de baixa per maternitat. Però pel que fa a la resta, en el meu treball acadèmic, i al costat dels meus companys, no m'he sentit mai discriminada. I pensi que estic en un entorn històricament més masculí que femení. En el meu món podem dir que sóc un DNI sense cap lletra al darrere que indiqui si ets dona o home. Un detall, a la meva àrea, química física, som nou professors, dels quals sóc l'única dona.

I a què creu que es deu?

Els factors poden ser molts. Li posaré un exemple. Quan anava a Barcelona, a fer tercer de carrera, recordo que vaig anar a veure la meva professora d'orgànica i em va preguntar què volia fer el curs següent. Jo li vaig contestar que química física. I ella em va dir: “No creus que hauries de fer orgànica? Això no és molt de nois?”

Què la va motivar a estudiar química?

Una professora de COU, Emma Masó. I la veritat, si li sóc franca, no m'agradava la química; crec que per la manera com me l'havien ensenyada fins a segon de BUP. Un dia em van explicar una cosa que es deien orbitals, estructura atòmica, i tot això em va encuriosir molt, perquè m'explicaven l'estructura de l'àtom. I vaig decidir que volia estudiar química. Vaig començar a l'Estudi General de Girona-Universitat Autònoma i em vaig acabar especialitzant en química física.

Fascinant...

Molt! A més, les matemàtiques sempre m'han agradat i la física, també. Fins aquell moment la química era com una cosa que havia d'aprendre de memòria... i això no feia amb mi. La meva primera intenció era estudiar empresarials... El meu pare tenia una petita empresa i jo hauria seguit. Vaig comentar al meu pare el que volia fer...

Què li va contestar?

Va ser molt i molt clar. Va dir: “Estudia el que t'agradi.”

I els plans de futur?

Jo el que volia per damunt de tot era estudiar una cosa que m'agradés. El meu objectiu no anava més enllà... potser fer de professora de secundària, qui sap. No vaig estudiar una carrera pensant en un futur.

Quina era la proporció de noies quan va començar química a la facultat?

Crec que voltàvem el 50%.

Es preparava ja per ser investigadora?

Mai vaig pensar que acabaria d'investigadora, mai. Quan vaig prendre la decisió, a COU, penso que no era conscient del que volia dir ser investigadora. Ara és més fàcil que, mediàticament, arribin aquests conceptes. Abans, no. El professor Xavier Bertran, de matemàtiques, em va mostrar una manera d'ensenyar que és la que aplico ara amb els meus alumnes. Era el meu ídol de com cal transmetre, com comunicar.

I, després de la universitat?

Doncs no sabia què fer. Per un costat, la meva mare era mestra de primària i veia la tranquil·litat que donava la seva feina, i indirectament em va animar a apuntar-me a llistes per fer de professora a secundària. En aquella època feia classes particulars i feia hores amb el pare, a la seva empresa.

Quin va ser el moment decisiu?

Un dia vaig arribar a casa i la meva mare em va dir que m'havien trucat per fer de professora interina un any cobrant 170.000 pessetes, una fortuna, a l'institut de Palamós. Però jo ja havia començat a la universitat, amb un petit contracte de professora associada de 30.000 pessetes. La universitat m'agradava i jo volia fer recerca i fer el doctorat...

I va fer una aposta...

Sí, el meu pare em va ajudar i m'animava a quedar-me i la meva mare em deia que valorés fer de mestra. Vaig apostar de valent per la universitat. El meu pare em va dir: “Queda't a la universitat, ara hi ets a temps, si no ja no hi tornaràs.” I, a més, volia fer el doctorat. Tenia llavors 23 anys. Amb 28 anys vaig acabar el doctorat i ja tenia la meva filla, la gran. Treballant, estudiant i fent el doctorat, bé, al final, amb una nena d'un any. El 2003 vaig tenir la sort que va sortir un plaça i la vaig guanyar.

Després del doctorat va marxar a fora del país a fer una gran estada?

És cert que, normalment, després d'acabar el doctorat es marxa un temps fora del país. Però com a mare i amb nens el meu fora va ser anar cada dia a la UAB; en aquell moment ja tenia dos fills i vaig optar per donar prioritat a la família. Abans del doctorat vaig estar als EUA i al Japó, en el que es diu fer estades. No em vaig atrevir a fer una estada fora de dos anys per la família. Tot i que el meu marit tenia feina, vaig pensar que no era el moment de marxar i no me'n penedeixo, la veritat.

Què va impulsar la creació de la càtedra que ara dirigeix?

Ara fa uns deu anys el nombre d'estudiants de química va baixar molt. Des del departament de química, del qual jo era en aquell moment cap d'àrea, es va començar a incentivar a fer activitats que ajudessin a veure la química com una cosa propera. Vam tenir l'oportunitat de demanar el projecte de La Nit de la Recerca. Un projecte europeu amb un seguit de socis, pensant en aquell moment que era essencial divulgar, i això vol dir territori... i el territori vol dir càtedres. Vàrem tenir la sort que Telefònica va voler apostar per nosaltres, perquè hi havia la part de comunicació digital, i recordem que va ser el moment àlgid del 2.0. Miri, un altre exemple de comunicar: les matemàtiques. Molta gent els té mania.

Bé, potser no hi ha mals alumnes sinó mals professors?

I per què hi ha mals professors? Perquè també han crescut en un món on les matemàtiques no els agradaven? I d'aquí a les pseudociències. Mentre la gent no tingui uns coneixements bàsics tothom hi creurà. Es tracta que la societat estigui científicament educada.

I, a tot això, no ens oblidem de comunicar la recerca.

Aquest és un dels altres objectius de la càtedra. Nosaltres fem molta recerca que està pagada amb diners públics; tenim investigadors i investigadores boníssims... Ara bé, preguntem a la gent del carrer què fan aquests investigadors amb un projecte europeu de, per posar un exemple, dos milions d'euros? No ho sap. Ara estem treballant amb projectes per comunicar la recerca. Abans de començar l'entrevista llegia un missatge que em deia: “Ja està, ja ho tinc, ja sé què fer per explicar la mutació de l'ADN amb un joc de cartes!” Això entra amb els més joves, els agrada, hi ho entenen. No és el que faig jo, perquè jo faig recerca, però vull ajudar a comunicar-ho.

Una talent apassionat

La doctora Sílvia Simon Rabaseda és una persona apassionada en la seva feina i, de ben segur, amb tot el que fa. Llicenciada per la UAB en química (1992) i doctorada per la UdG en ciències (1998), Simon és professora titular de la UdG a l'àrea de química física, des del 2003. Ha obtingut la distinció de la qualitat en la pràctica docent de la UdG (2008). La seva recerca està centrada en la modelització d'enllaços d'hidrogen i la transferència de càrrega en biomolècules. Per altra banda, actualment és la directora de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital, amb l'objectiu d'acostar la recerca a tots els públics. Ha liderat diferents projectes en comunicació científica, com ara La Nit de la Recerca, que se celebra a ni vell de tota Europa