El vessant artístic dels pessebres
La construcció de pessebres en format diorama s'han convertit en una afició que ha traspassat l'àmbit estrictament nadalenc
El diccionari defineix diorama com a ‘pessebre en tres dimensions, fet generalment de guix, que representa el Naixement o altres escenes evangèliques de tradició nadalenca', tot i que hi ha altres accepcions que no discriminen cap temàtica, ni material, i amplien el concepte.
Els pessebres en format diorama són el vessant més artístic del pessebre, art en el qual el nostre país té una rellevància mundial.
En general, podríem dir que els diorames són pessebres muntats dins una caixa amb una obertura frontal, anomenada boca, a través de la qual es contempla el pessebre. A causa de les dimensions reduïdes de les caixes, els diorames representen un sol tema, a diferència dels pessebres genèrics, que, amb major o menor amplitud, agrupen moltes escenificacions. Els temes clàssics són el Naixement, l'Anunciació i l'Adoració. Encara avui són els més habituals, sobretot els naixements, però també abunden altres escenes evangèliques (Calvari, Fugida d'Egipte...) com a protagonistes de les composicions.
Els diorames tenen un antecedent clar en els teatrins, molt usuals durant el barroc. Els teatrins eren calaixos o contenidors, individuals o encastats en el mobiliari, amb una obertura frontal. Al fons s'hi pintava un paisatge, i s'hi posaven figures per embellir-lo.
Al llarg dels anys i fins als nostres dies han existit diverses escoles que han fet evolucionar els pessebres i els diorames amb la introducció de noves tècniques, treballant, aprofundint i interpretant de diverses maneres un mateix tema. Aquest fet ha permès fer-los més personals i a gust de l'artista, enriquint d'aquesta manera l'art pessebrístic.
«L'inventor» dels diorames
S'assenyala 1912 com l'any del naixement dels diorames contemporanis. El precursor va ser Antoni Moliné, que aquell any va presentar els seus pessebres en el format ja descrit. Els pessebres de Moliné jugaven amb la superposició de plans, l'acurada combinació dels colors i l'ús de figures de diferents dimensions, per donar profunditat i realisme al conjunt. La dificultat de trobar peces que s'ajustessin a les necessitats concretes del que volia representar el va dur a fabricar ell mateix algunes de les figures i encarregar la fabricació de la resta.
Però la innovació més important que va introduir Moliné va ser l'ús del guix. El nou material va suposar un abaratiment dels costos de fabricació i una reducció significativa del temps que calia per construir-los (és molt menor el temps i el cost que cal per fabricar una sèrie de peces de guix que esculpir una talla de fusta, o coure i pintar una peça de fang). També va comportar més possibilitats de personalització i concreció, amb el consegüent benefici creatiu, pel fet de poder fer les peces en les postures que calien per a cada cas, i no limitar-se a les que es trobaven en el mercat, de les quals hi havia una oferta poc variada. Els diorames de Moliné es consideren el naixement de l'Escola de Barcelona i el principi d'una nova era per als pessebristes. Amb l'Escola de Barcelona s'establien algunes de les característiques principals del reconegut pessebrisme català.
Història del pessebrisme
L'origen del pessebrisme català s'hauria de buscar probablement en la feina dels mestres escultors de la industria estatuària religiosa, que tallaven peces per a les esglésies i monestirs, i que a poc a poc van començar a tallar figures per a encàrrecs privats o municipals que volien representar un Naixement o una Adoració a casa seva o en llocs que no eren pròpiament per al culte.
Les primeres referències a pessebres en el nostre país daten del segle XV, i el costum de fer-ne a casa, en l'àmbit familiar, es va començar a estendre durant el segle XVI.
L'associacionisme va venir bastant més tard. L'associació pessebrística més antiga del món és la de Barcelona, que disposa d'estatuts des de l'any 1862. L'any 1985 una setzena d'associacions catalanes van fundar la Federació Catalana de Pessebristes, que a dia d'avui agrupa cinquanta-tres associacions d'arreu dels Països Catalans.
Abans, el 1952, es va formar una associació internacional, coneguda com a Un-Foe-Prae (el nom complet és Universalis Foederatio Praesepistica). L'Un-Foe-Prae ha guardonat en diferents ocasions pessebristes catalans com Antoni Moliné, Josep M. Garrut, Josep Bofill o el frare cistercenc Gilbert Galceran, entre d'altres, amb el premi de l'associació, màxim guardó que atorga el pessebrisme internacional.
El present
La construcció de pessebres a casa durant les festes de Nadal és una de les nostres tradicions més arrelades, però algunes associacions sostenen que aquest arrelament familiar no té prou continuïtat quan es tracta de dedicar-se a construir-ne fora de l'ús estrictament nadalenc. En aquest sentit, afirmen, l'art pessebrístic està en perill de mort perquè no hi ha prou renovació generacional i l'amateurisme és excessiu (només el 2% està professionalitzat). Les raons són diverses, i una de les que es remarquen per explicar-ho és la poca afecció dels joves al fet religiós. Una manera de garantir-ne el futur, sostenen, seria mitjançant la creació d'escoles que ofereixin als nens un mestratge professional en les diferents tècniques que intervenen en la creació de pessebres. Si els alumnes perceben que amb la guia dels mestres són capaços de realitzar maquetes que els engresquen, s'hi aficionaran, i alhora aniran aprenent i formant-se en els oficis dels mestres artesans.
Altres sectors no creuen que el pessebrisme català corri un perill tan greu, o almenys tan imminent, tot i que estan d'acord que el percentatge d'amateurisme és excessiu. Defensen que el que cal al pessebrisme és sobretot que se'n parli, donar-li prestigi, i que se'l reconegui «com el que és: una expressió de cultura popular».
Museus
L'oferta de museus de pessebres i diorames al nostre país és molt reduïda. Hi ha exposicions permanents com són la dels diorames del pare Gilbert Galceran, al monestir de Solius (Baix Empordà), o el Museu del Pessebre de Catalunya, obert el 1993 a Sant Vicenç de Montalt, i al carrer Lledó de Barcelona, on trobem el museu de l'Associació de Pessebristes de Barcelona. Per la seva part, l'Agrupació d'Olot té el projecte d'obrir una sala permanent d'exposicions als seus locals, si és possible amb vista a la propera primavera. Amb aquest objectiu, fins ara han recuperat uns 130 diorames, alguns dels quals estan en procés de restauració.
A Montblanc també hi ha el propòsit de muntar una exposició permanent, però de moment encara se'n parla i el projecte no està definit.
La minsa oferta museística es converteix en variada, rica i quantitativament significativa durant les dates que envolten les festes de Nadal. És aleshores que moltes de les associacions munten exposicions en les quals mostren els seus treballs.
Procediments i qüestions importants per construir diorames
-
Diferents fases de la construcció de diorames, a l'Escola Pessebrista d'Olot. J. NADAL. -
Diferents fases de la construcció de diorames, a l'Escola Pessebrista d'Olot. J. NADAL. -
Diferents fases de la construcció de diorames, a l'Escola Pessebrista d'Olot. J. NADAL. -
Molts pessebristes reprodueixen edificis i paisatges reals. J. NADAL.
Com en tota activitat creativa, cada artista fa servir els seus propis processos i tècniques. Alguns acostumen a fer un dibuix que els serveixi de guia o, si volen reproduir paisatges, pobles, carrers o edificis reals, treballen amb fotografies que els facilitin la labor.
Es comença a construir el diorama damunt la base de la caixa, sense les parets laterals i posterior (només amb la frontal, on hi ha la boca), per poder treballar amb total comoditat des de darrere o els costats.
Els materials depenen de cada cas, però actualment els més habituals solen ser el guix i el porexpan.
Una qüestió fonamental és la perspectiva. Cal tenir en compte que la caixa té una profunditat molt limitada (variable, però sovint inferior a un metre) i que les escenes poden voler simular una profunditat de camp de fins a uns quants quilòmetres. Aquest fet obliga l'artista a muntar tot el conjunt a partir d'un punt imaginari del fons de la caixa, l'horitzó de la composició, cap al qual han de convergir les línies de les construccions que es representen, i ser coherents amb les dimensions dels diferents elements, en funció de la profunditat teòrica en la qual estan situades. La pintura és un altre aspecte important que cal tenir en compte, ja que les tonalitats dels colors han de respectar i reforçar la impressió de profunditat.
És, doncs, una activitat que pot exercir amb resultats prou satisfactoris qualsevol persona amb uns mínims dots per a les manualitats, però per excel·lir-hi cal una marcada sensibilitat artística i coneixements profunds en diferents especialitats.