Les raons d'un no

Segons l'inventari de recursos naturals en propietats del Ministeri de Defensa, la base General Álvarez de Castro està situada al Pirineu, té una extensió de 1.729,45 hectàrees, està travessada pel rec de Mirapols i la riera d'Anyet, s'hi poden trobar espais humits i basses com els estanys del Torlit, i la flora està formada per alzinars, sureres, faigs, verns, argelagues, romaní, farigola i bruc. Pel que fa al patrimoni històric i cultural recull que a la propietat hi ha tres dòlmens construïts entre el final del neolític i el calcolític (2700-2000 aC) –el de Fontanilles, el del Salt de Peió, el de les Closes–, tres menhirs drets –el de Vilartolí, amb un pes de 1.900 kg; el Roc Blanc, de 3.600 kg, i el de la Murtra, de 6.100 kg–, un castrum visigòtic al cim del Puig Castellar; a més, la Pedra Tova, una formació granítica singular, representa una cambra funerària d'unes dimensions d'un metre seixanta d'altura exterior, un metre a l'interior i una amplada de dos metres seixanta. Un altre element important és el mas dels Solers, avui en ruïnes excepte els corrals, però sobretot l'església de Santa Fe dels Solers, una ermita preromànica d'una sola nau amb absis de planta trapezoïdal capçat a llevant, en bon estat que a final dels anys setanta va ser restaurada pel grup d'Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès. “Vam haver d'anar contra rellotge –assegura Sebastià Delclòs Pitruc–, perquè sabíem que l'exèrcit volia expropiar els terrenys i no vam tenir altra sortida que marcar i recuperar els camins que portaven als monuments megalítics i salvar la capella, que estava en molt mal estat.” Pitruc recorda que a Santa Fe van netejar l'entorn, van consolidar la teulada i el paviment i també que van aixecar el menhir del Roc Blanc, situat a tocar d'un dels cims del Puig del Castellar. Envoltat de suros trencats i capolats pels impactes i marcat per la metralla de les granades disparades en les pràctiques de tir, per si sol el menhir explica el mal tracte que en èpoques passades li ha donat un exèrcit que avui sembla haver fet acte de contrició i diu que l'està protegint.

Tot i que per arribar-hi s'ha de travessar la tanca que marca el terreny militar, la pedra dreta del Castellar obre una ruta espectacular en què els suros, les alzines i els freixes, es barallen en un terreny quasi lunar en què les pedres granítiques construeixen castells de fantasia de formes arrodonides i fantasmagòriques que il·lustren l'esforç colonitzador d'infinites generacions d'alberencs que tres mil anys abans de Crist ja aixecaven monuments funeraris o d'agraïment als déus i després de batalles i conquestes es van saber adaptar a un paisatge aspre però alhora amable en què les cabanes de pedra seca i les taules foranes relaten les llargues hores de treball d'uns homes i unes dones que van transformar aquell espai inhòspit en “un bosc conreat i productiu, del qual vivien moltes famílies, ja fos llevant el suro, fent llenya, plantant vinyes d'altura o explotant totes les possibilitats que els donava la terra, des dels bolets fins a les feixines o les rabasses de bruc”. Qui parla és Josep Maria Tegido-Mallart Gustinet, que recorda la lluita del seu avi i altres veïns del poble contra l'expropiació impulsada pels militars per ampliar el camp de tir i creu que amb la pèrdua del Puig Castellar “es va arrabassar un paisatge sentimental, es va destruir una manera de viure, d'entendre la relació amb la natura i es va hipotecar, per sempre més, el futur d'un poble que contràriament a Sant Climent, on durant un temps els militars van tenir una incidència econòmica, mai va obtenir cap benefici de la seva presència al terme municipal”.

El dia que van pujar al Pedreguer –nom del territori on hi ha la cabana de l'avi d'en Gustinet– es respirava un cert aire de nostàlgia, però sobretot la convicció que arribarà un temps, potser proper, potser llunyà, que es girarà la truita i aquella terra espoliada per les lleis i les armes tornarà a les famílies que l'havien treballat. “No té cap sentit –assegura Pau Graboleda, mestre i activista– que es facin pràctiques en una zona tan poblada com aquesta, en un camp petit per als morters, que està envoltat de termes municipals [Espolla, Sant Climent, Cantallops, Campmany, la Jonquera], on hi ha nuclis com Vilartolí o els Vilars que fins fa pocs mesos rebien impactes d'artilleria. Sabem que el tema serà llarg però demanen el tancament definitiu i volem recuperar el terreny per al poble.”