25 anys sense la via de Roda (1884-1992)
Justament, en aquest mes d'abril, farà 25 anys que es va clausurar l'últim tram de ferrocarril de via ample a Catalunya. Parlem de la via de Reus a Roda de Berà. Un recorregut de 28 quilòmetres que formava part del traçat dels antics trens directes entre Barcelona i Madrid. Una via que va entrar en servei el 1884 tal com recorda una placa commemorativa del seu centenari que podem veure a l'estació de Reus. Fem un petit repàs històric i personal a aquesta línia que connectava les dues principals ciutats de la península i que, a més, apropava els pobles del Baix Gaià a Reus.
La línia entre Reus i Roda va començar a funcionar a 1884 de la mà de La Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona, vinculada a Francesc Gumà i Ferran, empresari nascut a Vilanova i la Geltrú. Inicialment fou la VVB (Valls-Vilanova-Barcelona) la companyia titular de la via. Posteriorment, la VVB va ser absorbida per la TBF (Tarragona, Barcelona, França) i el 1898, seria la MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante) la que va absorbir la TBF.
Si ens interessa trobar evidències físiques d'aquest garbuix de companyies, ens podem apropar a la via, i hi descobrirem fites de pedra de titularitat amb la inscripció TBF o MZA de manera indistinta. Però la creació del monopoli de Renfe el 1941 va fer que aquesta companyia estatal es quedés amb totes les altres companyies de via ampla de ferrocarril d'Espanya.
Les obres del traçat entre Roda i Reus es van iniciar el 1882. El traçat era força planer i fàcil de fer. Només calia salvar els rius Gaià i Francolí i un parell de túnels curts. L'arribada de la línia dels 'directes' a Reus va fer que es construís una nova estació, la del passeig de Mata, que competia amb la que hi havia on ara es troba l'actual Parc de Sant Jordi, i que veia sortir els trens que anaven cap a Lleida i Tarragona. A la llarga, i com tots sabem, l'estació del Parc de Sant Jordi acabaria desapareixent el 1969 i restaria tot centralitzat a l'estació del passeig de Mata. En menys d'una dècada, Reus va passar de tenir tres estacions de trens (passeig de Mata, Parc de Sant Jordi i la del Carrilet) a tenir-ne només una.
Sensacions
Vint-i-cinc anys tampoc és tant, així que molts dels que podeu estar llegint aquest article recordeu perfectament aquesta línia. En el meu cas, recordo que el meu pare m'explicava que antigament, els expressos entre Barcelona i Madrid passaven per aquesta via. El recorregut era més curt que no pas passant per Torredembarra i Tarragona. Però el predomini d'aquesta línia respecte a la de la costa es va acabar el 1958 quan es va electrificar la via fins a Reus venint des de Tarragona. De 1958 a 1992, any del tancament del servei, la línia va anar perdent protagonisme progressivament.
Durant els meus anys d'estudiant de periodisme a Bellaterra (1987-1990) utilitzava sovint un dels pocs trens diaris que posava Renfe per anar de Barcelona a Reus per Roda. Tot i que el trajecte era una mica més curt que el que passava per Tarragona, curiosament es trigava uns minuts més. El motiu l'hem de buscar en les nombroses estacions en les quals el tren s'aturava i en el fet que el manteniment de la via ja era molt precari. Tot i aquest inconvenient, sempre que podia, passava per aquesta línia. Era conscient que li quedava poc temps de vida i volia guardar a la meva memòria les imatges i sensacions que m'oferia el trajecte per algun dia poder-les explicar.
Suposo que aquest neguit em venia de quan era més petit i passava dies de vacances amb els meus pares i avís al Balneari de la Fontcalda (Terra Alta). A tocar, hi tenia la via de la Val de Zafán, ara convertida en via verda. Tot i que es va tancar quan jo ja tenia sis anys (1973), per desgràcia, no en guardo el record d'haver-hi vist circular mai cap tren.
En canvi, quan recordo el trajecte entre Roda i Reus, em venen al cap les nombroses estacions en què el tren s'aturava i en les que ben poques vegades hi havia moviment de passatgers. Estacions semiabandonades i fosques que feien una mica de por. Només la del Morell presentava millor aspecte. Però la foscor de les estacions contrastava amb la sobredosi d'il·luminació que rebia en sortir del petit túnel de Puigdelfí i en entrar al polígon petroquímic del Morell i La Pobla. Milers i milers de llums fluorescents et feien entrar en una mena de món del futur completament aliè al món rural que es respirava just abans de creuar el túnel.
Un túnel que, en certa manera, ens portava del passat al futur, un futur que no tinc clar que fos millor. En tot cas, per la nostra via de Roda, va ser molt pitjor. Va representar la seva mort.... Però la seva mort definitiva o temporal? En un proper article intentarem treure'n l'entrellat. Intentarem veure si hi ha possibilitat que hi tornem a veure circular trens... o si encara en circulen. La via de Roda està morta, però no del tot.
