ENRIC HERRERA
DIRECTOR EXECUTIU FUNDACIÓ ASPROS
“No m'he cansat de lluitar i no penso tirar la tovallola”
“No la vaig fer perquè algun metge m'ho recomanés, vaig córrer la marató perquè després d'esforçar-me als entrenaments veia que el meu estat general millorava i el cansament desapareixia”
“Mai ens hem de preguntar per què a mi, cal mirar sempre endavant, tan sols tenim una vida i cal tirar endavant perquè és molt bonica”
Lluitador.
Enric Herrera és un lluitador que ja ha passat dues dures proves: als 35 anys va enfrontar-se, i va guanyar la partida, al càncer, i des de fa quatre anys lluita diàriament contra l'esclerosi múltiple. Al seu costat té dues dones valentes, la seva mare i la seva dona. Totes dues són fortes, la mare, especialment, ha patit molt en aquesta vida: un germà de l'Enric va néixer amb síndrome de Down, sempre ha estat al costat de l'Enric en la seva lluita, igual que la seva dona, que sempre ha estat empentant-lo per tirar endavant. Amb aquestes dues dones, de les quals l'Enric se sent orgullós, la seva lluita sempre és menys feixuga.
Els moments bons superen amb escreix els grisos. Agafa la vida i gaudeix-la, és el meu consell
Enric Herrera té 44 anys i està decidit a explicar al món que cal normalitzar els efectes de les malalties. Ha patit un càncer i viu els efectes de l'esclerosi múltiple. Ha lluitat per demostrar-se que pot superar el cansament i els dies grisos i vol, per damunt de totes les coses, que la seva dona i la seva mare mai pateixin els seus mals. La seva conversa no és pas una demostració de patiment, és d'esperança i de saber agafar-se la vida com arriba, amb esforç i vivint amb els dolors i les alegries de cada dia.
Com era la seva vida abans de saber que tenia càncer i que després li diguessin que tenia esclerosi múltiple?
Era una vida normal, com la de qualsevol persona amb 35 anys. Quan el 2006 em van detectar un càncer d'intestí immediatament em vaig adonar que tenia una malaltia sense un pla B i que tan sols em quedava superar-la. Al cap de cinc anys ja havia passat aquest tràngol i, com a premi, el 2013 em van diagnosticar una esclerosi múltiple.
Com van arribar a detectar-li aquesta malaltia?
En adonar-me que perdia la sensibilitat de la mà vaig anar al metge, però com que la sensibilitat de la mà no millorava, i fins i tot va haver-hi un moment en què no tenia sensibilitat del coll en avall, vaig decidir anar a la Vall d'Hebron, on, per ser més ràpids, em van aconsellar que em fes una ressonància per una clínica privada. En aquell informe alguna cosa deia que no anava bé.
Quin va ser el final d'aquestes proves?
Vaig anar al CEM (Centre d'Esclerosi Múltiple) i van començar a fer-me proves fins que van trobar el diagnòstic definitiu. Mentre em van estar administrant cortisona podia continuar treballant, encara que de vegades tenia algun brot i em despertava amb el cos adormit. Fins que un dia em van donar el diagnòstic definitiu. Buscant el tractament per millorar va passar molt de temps i finalment em van donar una píndola que podia ser la meva millora; això sí, des de llavors l'he de prendre cada dia.
La medicina hindú aiurveda ha estat important en la seva malaltia. Com hi va arribar?
Una vegada detectada l'esclerosi vaig intentar córrer 200 metres, i veient que no ho podia fer vaig buscar solucions. Llavors ma mare em va parlar d'aquesta medicina i em vaig presentar al doctor Vihay, al Centre Avantmèdic de Lleida, perquè m'ajudés. Em va dir que la malaltia no tenia cura però que podia fer fora del meu rostre el rictus de cansament que presentava. Vaig provar-ho i amb una dieta i massatges vaig poder dir adeu al cansament que duia a sobre.
Diagnosticada l'esclerosi múltiple, va córrer la marató de Barcelona. Per què?
No la vaig fer perquè algun metge m'ho recomanés, vaig córrer la marató perquè després d'esforçar-me als entrenaments veia que el meu estat general millorava, el cansament desapareixia i mentalment i físicament em sentia millor. No volia ni vull que ningú senti pena per mi, em vaig preparar molt bé. Fent la marató ningú em preguntaria com estava i aquesta era una manera de normalitzar la meva situació. El meu objectiu era acabar la carrera i ho vaig aconseguir.
Quina ha estat la reacció de la seva família davant la malaltia?
Ho entenen molt bé. La meva dona és el 90 per cent de tot el que he fet fins ara. Ningú, ni tampoc la parella, estem preparats perquè ens diguin que tenim esclerosi múltiple. La meva mare també ha estat un gran suport, és una dona que ha patit molt. Sort en tinc de tenir-la.
Sempre ha estat positiu?
Sempre. Mai m'he cansat de lluitar i en cap moment he pensat a tirar la tovallola. Mai ens hem de preguntar per què a mi m'ha tocat la malaltia, cal mirar sempre endavant, tan sols tenim una vida, que és molt bonica. No soc d'aquells de donar gràcies a la vida cada matí, però els moments bons superen amb escreix els grisos. Agafa la vida i gaudeix-la.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.