L'equip que no vol guanyar

Deu ser l'únic equip de futbol que no els preocupa guanyar. És més, l'estrella té ordres de no marcar gols sinó de passar la pilota als companys. I és que és un equip que pot presumir de tenir uns valors: el respecte és clau en l'equip de futbol sala Lluna Llar Castelldefels, integrat per nou nois d'entre nou i disset anys que tenen en comú haver patit una lesió cerebral. Això altera la relació entre les ordres que envia el cervell i el moviment que fan els músculs, fet que motiva que jugar a futbol sigui un gran repte.

“Hem guanyat un partit, però no hi dono importància. Freno els jugadors més capacitats perquè tots toquin la pilota”, explica Iñaki Requena, entrenador del Lluna Llar Castelldefels des de fa tres anys. L'equip competeix a categoria promoció de la Federació Catalana de Paràlisi Cerebral amb quatre equips més de jugadors d'entre 8 i 18 anys. “I no tots els entrenadors comparteixen la nostra filosofia. Jo alliçono els nois perquè els grans respectin els petits i els més capacitats respectin el més discapacitats”, insisteix l'entrenador. “Saltar al camp ja és una victòria, i els entreno perquè respectin, no perquè guanyin.” Requena va arribar al club després d'anys de jugar a futbol i d'entrenar equips d'alevins, infantils i cadets. Coneix la paràlisi cerebral en primera persona, ja que els seus dos fills, de quinze anys, van néixer prematurs, i la manca d'oxigen en el part va causar una hemiparèsia a Eder –el costat esquerre del cos no respon bé– i una lleu afectació a Aketza, tot i que fa vida normal. Aketza jugava en un equip de nens capacitats, i a Eder, amb vuit anys, no li ho van permetre. Van saber llavors que el club de futbol sala de Castelldefels volia crear una secció d'esport discapacitat i els dos nois s'hi van apuntar. “Eder no ho volia per vergonya, perquè sempre s'ha sentit exclòs a l'hora del futbol al col·legi, però l'hi vam obligar i no ha parat de gaudir-ne”, explica el seu pare.

Com a entrenador no ha estat fàcil. “Els xavals hi arribaven sense cap base esportiva. No sabien xutar, ni passar la pilota, ni posicionar-se... Hi havien arribat com a teràpia, però amb el temps han progressat esportivament”. A l'entrenament hi ha una gran dosi d'humor i motivació perquè “no els influeixi la humiliació al pati de l'escola pel fet de ser diferents”. I una gran capacitat d'adaptació, “perquè hi ha qui corre normal i qui, com el porter, juga de genolls”. I és que Requena és un gran defensor de l'esport com a teràpia física i psicològica.“Han passat de ser els últims de l'escola a veure gent a la grada mirant com juguen”. Dimecres, dia d'entrenament, els familiars eren a les grades. Hi ha qui fa cent quilòmetres per entrenar-se, “però és el seu moment de la setmana”, explicava un grup de pares i mares. “Venen molt motivats”, coincidien.

L'activitat del club ha merescut el premi Ciutat de Castelldefels a la categoria de foment dels valors socials i cívics, lliurat el 12 de maig. Requena destaca el valor del reconeixement perquè aquests nois “resulten invisibles, i és especialment dolorós que resulten invisibles per als que prenen decisions importants per a les seves vides: els tanquen quiròfans o els eliminen les sessions de rehabilitació.” L'entrenador afirma: “Jo els ensenyo futbol, i ells m'ensenyen que no hi ha res impossible, que lluitant s'hi arriba. Els qualifiquem com a discapacitats, però estan supercapacitats en generositat, empatia, fortalesa, respecte i valentia.”