Setze dies d’estiu
Quatre membres de l’organització recorden algunes de les anècdotes relacionades amb les Olimpíades
Sobre els Jocs Olímpics ja s’ha dit i escrit pràcticament tot, però encara queden algunes anècdotes o detalls pocs coneguts, tal i com van poder comprovar els assistents a la taula rodona que es va fer recentment al Museu Olímpic de Barcelona amb el títol Gran aportacions de Barcelona 92, innovació, valors i compromís. Hi van participar quatre membres de l’organització, responsables de diferents aspectes dels Jocs, i tots quatre van coincidir a destacar la importància del treball en equip i les solucions imaginatives que es van buscar perquè en aquelles dues setmanes d’estiu tot sortís bé. Des d’anar a buscar un dissenyador de Trinitat i Tobago per crear els vestits de la cerimònia d’inauguració fins a inventar una lesió per no fer passar un mal tràngol a una atleta que es va comprovar que genèticament no era una dona.
LES XIFRES
“La mentalitat sobre el voluntariat va canviar”
Clapés recorda que la xifra de 60.000 voluntaris inscrits quan es promocionava la candidatura va augmentar a 100.000 quan es va guanyar la nominació. “Personalment jo era contrari als Jocs, pensava que eren una farsa capitalista. Però em van convèncer quan em van dir que es tractava d’aconseguir que el voluntariat continués després de les Olimpíades”, explica. “Llavors –afegeix– hi havia molt voluntariat esportiu, però quan deies que feies voluntariat de tipus social o polític et titllaven de tonto per treballar sense cobrar. Aquesta mentalitat crec que vam aconseguir canviar-la.” També recorda que van arribar voluntaris d’arreu de l’Estat espanyol, que es va haver de negociar amb l’Estat i amb les diferents comunitats autònomes i que aquests voluntaris van fer de taca d’oli, fent que la il·lusió s’estengués arreu. Un mal tràngol: haver d’organitzar un equip de reserva perquè hi havia la sospita que en una de les instal·lacions s’hi havien colat alguns que eren propers a ETA. I com a anècdota, adonar-se, revisant els antecedents dels voluntaris amb la policia, que encara es conservava informació de l’època franquista.
“La pluja va ser una de les grans preocupacions”
“Vam haver de muntar un equip interdisciplinari amb gent del món de l’espectacle i de la publicitat. Volíem donar una imatge molt concreta de festa participativa”, explica Roca. El gran problema: va ploure pràcticament durant tot l’abril, el març i el juny. “Els caps de setmana, que era quan podíem assajar amb els voluntaris, ens trobàvem que sempre plovia. I no teníem pla B.” Per sort va deixar de ploure poc abans dels Jocs i només ho va tornar a fer l’últim dia, obligant a revisar un per un tot el material pirotècnic de la cerimònia de clausura. “La fletxa també era un problema. El tir sabíem segur que sortia bé, perquè l’arquer va assajar durant tot un any i va desenvolupar memòria muscular. El problema és que amb la velocitat, s’apagava”, explica. Fins poc abans de la cerimònia no van trobar la fórmula perquè cremés bé. També va ser un maldecap l’allau de nous països apareguts abans dels Jocs, amb els corresponents himnes i banderes. I en la cloenda, va fer patir el moment en què els atletes van pujar a l’escenari. Policies camuflats els van fer sortir mentre Constantino Romero deia el mític “atletes, baixin de l’escenari”.
“Vam voler que la ciutat realment visqués els Jocs”
Vila va ser el responsable del Centre Municipal d’Operacions, que vetllava perquè durant els Jocs tota la ciutat funcionés correctament. També va dirigir el Programa Ajuntament-Jocs Olímpics, que, segons explica, “va tenir la gràcia d’aconseguir que cada ciutadà pensés que ell organitzava les Olimpíades”. El programa es va crear quan els responsables municipals van tornar de Seül 88, on havien vist uns Jocs Olímpics perfectes quant a organització, però molt allunyats de la ciutadania. “Vam voler fer que la ciutat realment visqués els Jocs”, recorda Vila. Com a anècdota, explica que un dels principals problemes que van tenir va ser que un mes abans els van canviar el sistema operatiu per un de més nou, el Windows. “Abans ja havíem quedat sorpresos quan vam veure que l’Isozaki ens enviava plànols en un aparell estrany, el fax”, afegeix. També recorda la preocupació de l’alcalde Maragall per aconseguir que els atletes de Bòsnia-Hercegovina poguessin desfilar i un homenatge al setge de Sarajevo que va passar desapercebut: un home ensangonat que la Fura dels Baus va fer desfilar per l’estadi durant la cerimònia inaugural.
“Vam fer els primers Jocs Olímpics sense fum”
Una de les principals innovacions dels Jocs Olímpics de Barcelona va ser la planificació sanitària, que tot i seguir les especificacions del Comitè Olímpic Internacional va ser prou flexible per aconseguir, per exemple, que l’Hospital del Mar fos el de referència. “Ara sembla una cosa òbvia, però llavors l’Hospital del Mar era pioner en la lluita contra les drogodependències, amb la primera unitat de la ciutat d’atenció a heroïnòmans i un servei d’atenció a malalts de sida. Nosaltres n’estàvem molt orgullosos, però per a alguns membres del COI aquella no era la millor carta de presentació”, recorda Cuervo. També explica que per adaptar-se als estàndards internacionals es van fer anar a Barcelona 600 ambulàncies de la Creu Roja d’arreu de l’Estat, perquè les que hi havia a la ciutat no els complien. I reconeix que es va haver de dir alguna “mitja veritat” al COI, retardant al màxim l’entrega de les anàlisis de l’aigua del Port Olímpic, ja que les intenses pluges van fer que fins a l’últim moment els resultats no fossin prou bons. També van ser els primers Jocs on es va prohibir fumar als recintes tancats i els últims en què es van fer controls de feminitat.
