Francesc Pardo Artigas
BISBE DE GIRONA
«Tinc l'esperança que el seminari creixi»
El 114è bisbe de Girona anuncia en aquesta entrevista una visita pastoral a totes les parròquies i als tretze arxiprestats de la diòcesi. Aquesta gira per analitzar l'estat del bisbat durarà cinc anys i començarà, durant la Quaresma d'aquest any 2010, a l'arxiprestat de Banyoles
Nascut a Torrelles de Foix (Alt Penedès) el 26 de juny del 1946, Francesc Pardo i Artigas és el 114è bisbe de Girona des del 19 d'octubre del 2008. És futboler: «Hi vaig jugar al seminari i al poble. Em distreu veure el futbol al camp, més que per televisió, perquè m'agrada dibuixar jugades.» Tot i que s'havia declarat seguidor fervent de Tintin, va aclarir que eren les aventures d'Astèrix les que el distreien, i que les versions en llatí li van servir per fer atractiva l'assignatura als seus alumnes de batxillerat a Sant Sadurní d'Anoia, perquè reflectien els costums de l'antiguitat. «Tintin també el llegia i em feien gràcia els Dupont i la Castafiore.»
LA SOCIETAT DEL BENESTAR
La societat del benestar ha donat possibilitats de viure més bé, però no pas motius per viure millor
La societat del benestar ha donat possibilitats de viure més bé, però no pas motius per viure millor
LA FALTA DE CAPELLANS
No hi ha res més trist per a un bisbe que et demanin rectors i haver de dir: ‘No en tinc.'
No hi ha res més trist per a un bisbe que et demanin rectors i haver de dir: ‘No en tinc.'
FÒRUM JOAN ALSINA
És una qüestió que preocupa, no per la seva existència sinó per algunes declaracions
És una qüestió que preocupa, no per la seva existència sinó per algunes declaracions
Jordi Callejón, el secretari familiar, ens rep a la casa del bisbe, situada al mateix recinte de la residència de capellans Bisbe Sevilla, al costat del parc de Vista Alegre de Girona. Fem l'entrevista a la sala de reunions on el bisbe rep les visites habitualment. Ens acompanya Pere Codina, el responsable de relacions institucionals del bisbat.
–Fa un any, quan vau començar el vostre pontificat a la diòcesi de Girona, vau dir que hi havia més gent que anava a missa que al futbol. Ho manteniu, després d'un any de bars plens de gent veient el Barça?
–«Les dades que tenia el 2007, quan era director del Centre d'Estudis Pastorals (CEP), deien que a Catalunya anava més gent a missa que al futbol. A més, hi ha pobles en què es diu missa cada diumenge i no hi ha futbol. És allò de l'ampolla: uns poden dir que és mig buida i altres, mig plena. Ara no tinc dades, però també és diferent, segons els bisbats.»
–I al de Girona?
–«La importància de la celebració de la missa dominical per la vida és una qüestió que cal reconduir. Quan estimes una persona, busques moments per estar-hi en comunió. Si això no passa, l'amor i la confiança s'afebleixen i poden desaparèixer.»
–I...?
–«Et diré una consigna que vaig aprendre de petit: quan em feia el rebec, el pare em deia: ‘Sense missa no hi ha festa: no hi ha vermut, no hi ha futbol i no hi ha cinema.' Era un paquet: per això vaig aprendre la importància de la missa.»
–Ja heu fet el diagnòstic del Bisbat de Girona?
–«Hi ha desafiaments dels quals he parlat amb el consell diocesà i presbiteral. He visitat 250 parròquies, de 400; he parlat amb gairebé tots els preveres i els reptes són revitalitzar les parròquies. La parròquia és molt important. Per això, hem fet les agrupacions de parròquies, perquè ens poden ajudar per oferir a tots els fidels allò que necessiten. A la diòcesi de Girona hem de fer front a la indiferència i a la ignorància.»
–Parleu d'agnòstics i ateus?
–«Indiferència vol dir que Déu no s'acaba de deixar del tot; es deixa a les golfes per si un dia es necessita. L'agnosticisme és allò de no ho sé ni m'ho plantejo, que d'això també n'hi ha... Una part de la població vol celebrar fets importants de la vida a l'església: baptisme, matrimoni i enterraments. I avui no hi ha pressió per fer-ho. Hi és perquè la dimensió religiosa s'incorpora, la tenim a dins. Hi ha necessitat de relligar-nos amb Déu. Encara hi ha un altre aspecte que no afecta només el cristianisme: la frivolitat de la societat del benestar.»
–Els sociòlegs en parlen i diuen que és una de les causes de la crisi.
–«La societat del benestar ens ha donat possibilitats de viure més bé, però no pas motius per viure millor. Tothom cerca felicitat i amor...»
–I no trobeu que en aquesta societat del benestar també ha crescut el grau de solidaritat?
–«És bonic valorar les actituds solidàries; han incrementat els donatius a Càritas i a altres institucions. Hi ha un gran sentit de solidaritat.»
–Això és cristià!
–«Sí, fonamentalment: el substrat de la humanitat està impregnat de cristianisme, igual que els fonaments de la democràcia. El cristianisme garanteix uns valors dels quals en sorgeix la dignitat de la persona, la vida i la solidaritat... Vivim de renda dels valors cristians.»
–No trobeu que certes actituds de l'Església han fet créixer l'ateisme i l'anticlericalisme?
–«Hi estem reflexionant molt. Tanmateix, cal pensar que qui va al davant rep els pals de la institució. D'una banda hi ha un desprestigi de la fe cristiana, com si es volgués arrancar. Per un altre costat, volen que la fe quedi arraconada en la consciència de cadascú. Així, a la llarga, podem recollir tempestes.»
–Això que dieu no és molt exagerat?
–«El fet de voler deixar la fe només en la consciència privada m'ha fet pensar molt. L'atemptat a les torres bessones de Nova York, l'11 de setembre del 2001, es va fer en nom d'Al·là. Algú va reaccionar en nom de Déu, no pas el Papa. Aquell atemptat va provocar un tomb en la història. Quantes persones estan disposades a donar la vida per llevar-ne d'altres? Fixa't! És diferent dels que estan disposats a donar la vida per salvar-ne! Voler privatitzar Déu és impossible. Els cristians busquem la presència, no el poder, dins la societat. Volem aportar la sal i la llum. No tothom és sal, però menjar sense sal no té gust i sense llum no es pot fer res. És presència, no poder: donar gust a la vida i il·luminar el camí.»
–Voldria saber la vostra opinió sobre la prohibició de construir minarets a Suïssa a conseqüència d'un referèndum.
–«No entenc la prohibició. La llei de llibertat religiosa s'ha de respectar i s'han d'atendre les necessitats de cada confessió, d'acord sempre amb les normes de construcció i urbanístiques. Per això no em fa res que els creients de l'Islam tinguin temples de culte dignes. Ara bé, demanaria reciprocitat als països islàmics: el mateix que diem aquí, que sigui allà. A Egipte mateix, on hi ha els coptes, que són de les comunitats cristianes més antigues, és difícil que donin permís per fer esglésies o per restaurar-ne d'antigues.»
–Un dels reptes del vostre episcopat és remuntar la falta de vocacions?
–«Oh, i tant! Ens hi juguem el futur: presbiterat, vida religiosa, catequistes... tots els servidors que l'Església necessita. Però, sobretot, capellans. Ara hi ha vuit seminaristes, quan vaig arribar n'hi havia dos. Hi ha vuit residents: l'un fa l'últim curs de teologia; els altres fan el curs introductori.»
–Voleu reobrir i fer créixer el seminari?
–«En aquests moments el curs ja està reobert: estudien, mengen i dormen al seminari i el cap de setmana van a les parròquies, Tinc l'esperança que el seminari creixi. Hi ha nois que se senten cridats, almenys que s'ho plantegen, i, per tant, el ‘sí' caldrà madurar-lo. Això depèn de molts factors: famílies, entorn mediàtic, parròquies... A alguns pares no els agrada aquest camí per als seus fills.»
–Ara mateix hi ha 220 capellans per a 389 parròquies, algunes de les quals, això sí, ja no tenen ni parroquians, però falten preveres i molts dels que hi ha són grans i, fins i tot, jubilats. Com s'ho faran?
–«Per això fem agrupacions de parròquies... No hi ha res més trist per a un bisbe que et demanin rectors que visquin a la parròquia i haver-los de dir: ‘No en tinc.' Els jubilats, de més de 75 anys, continuen servint les parròquies i això és molt bo.»
–El diaconat permanent és una solució?
–«Tant de bo que hi haguessin vocacions i es poguessin ordenar preveres! El diaconat, diguem-ne diaconat!, sempre ha existit; ja en l'Església antiga. si Déu vol, el 14 de febrer, a les cinc de la tarda, a la catedral, ordenaré els tres primers diaques de la diòcesi. Són al servei del poble per a la predicació, per algunes celebracions i per a serveis de caritat. Els serveis del prevere i del diaca es complementen. El diaconat és un ministeri molt necessari.»
–Penseu que l'Església continuarà en la seva davallada o que hi haurà remuntada.
–«Hi ha hagut una davallada i ara estem en un període de creixement. Feia anys que no hi havia seminaristes i ara hi ha expectatives. El 2009 han entrat més joves que el 2008. A Terrassa hi ha 40 seminaristes amb 1,3 milions d'habitants. Aquí anem fent: preguem i treballem des de la delegació de joventut i parròquies. Ara hi ha més consciència de la necessitat de preveres. Hem tocat fons i crec que podrem remuntar. A tot Europa tenim el mateix problema, tret d'Itàlia, que és excepcional; a l'Àfrica, a l'Amèrica del Sud, a l'Àsia o al EUA es creix.»
–Hauran de venir de fora a fer missions cap aquí?
–«Ja en tenim alguns. Hi ha seminaristes que són de fora: en tenim d'Amèrica del Sud i un de nascut a l'Àfrica.»
–Voldria que em parléssiu de la COPE?
–«Hi havia dos programes problemàtics que s'han solucionat. De la resta no puc donar-ne opinió perquè cal un seguiment precís.»
–Com valoreu les incursions en la política de l'Església, i molt especialment del cardenal Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal espanyola.
–«No hi hem entrat, en política. En canvi, en qüestions que tenen a veure amb la polis, amb la ciutadania, sí. Hem de defensar el dret a la vida! No et sembla? Ara ha sortit un document sobre la crisi econòmica, la nova situació social. Després de la crisi ja res no serà igual. L'Església no fa propostes concretes per organitzar la societat; en tot cas, alerta que els camins poden ser equivocats, però no és política de solucions immediates, d'organització social.»
–He sentit a dir que, per Roma, Girona necessita una atenció especial. Que parlen d'una diòcesi en què hi ha cattivi, dolents.
–«No m'ho han dit mai i no ho he sentit. Totes les diòcesis necessiten una evangelització constant. Quan em van nomenar bisbe, alguns companys bisbes em deien amb bon humor: ‘Francesc, Girona es la diócesis más bonita de España, pero no queremos estar en tu lugar.' Uns altres em vam dir: ‘Francesc, pensi que Girona és un indret que té moltes possibilitats.'»
–I què heu trobat?
–«Hi ha una gran entrega de preveres i cristians. Hi ha les dificultats d'un país d'Europa, però il·lusió i esperança. No tenim dret a desanimar-nos si Jesús és amb nosaltres fins a la fi del món. La gent parla massa de les coses que van malament i no hem d'oblidar tot allò que és positiu.»
–Tinc entès que el Fòrum Alsina és molest per a Roma.
–«Deu ser de les qüestions que més preocupen, no per la seva existència, sinó per algunes declaracions. No tinc res a dir-hi.»
–Hi heu parlat?
–«He parlat amb tots els capellans del bisbat.»
–I què n'heu de dir?
–«Tots els capellans de Girona són capellans que he d'estimar, que he de valorar i als quals he d'ajudar.»
–Un altre dels problemes de l'Església gironina és que «les misses no arriben».
–«Hem de fer front a crèdits antics, sobretot demanats per restaurar esglésies. Si un sap quant costa restaurar una casa, sap quant val restaurar una teulada. Hi ha cap a quatre-centes parròquies, però si hi afegim les ermites tenim nou-centes teulades. Això és un cost important, només per poder-ho mantenir dignament. Això sol val una quantitat important de diners. Certament, no hi ha recursos per a totes les despeses. Estudiem un pla econòmic per equilibrar el balanç financer del bisbat, a partir dels donatius, les aportacions col·lectives, les prioritats del bisbat...»
–I les aportacions via creueta a la declaració de l'IRPF?
–«N'hi ha per ajudar a pagar el sou ajustat dels capellans. Tots aquests pressuposts són independents del de Càritas. Totes les Càritas del bisbat manegen tres milions d'euros.»
–Fareu una crida per ser més generosos quan es passi la bacina?
–«Sí, però hem d'aprofitar millor els recursos que tenim. Alguns immobles cal restaurar-los, però cal llogar-los bé. Molts municipis han optat per quedar-se i fer servir els equipaments de l'Església. Hem de procurar que allò que tenim doni per fer front a les despeses.»
–L'Església és del poble, dels hereus del poble que la va construir.
–«Quan el capellà se'n va, se'n va sol. Tota millora queda en el poble. En mols llocs la gent se sent seva l'església; no parlo de propietat jurídica. Ni de temples, sinó d'altres edificis, com ara rectories o terrenys.»
–Això afecta la llibreria Les Voltes, situada sota la Casa Carles, seu administrativa del bisbat, a Girona?
–«Som en un temps de reflexió, i quan sigui el moment ja en parlarem.»
–Teniu pensada alguna acció de xoc per fer front als problemes del Bisbat de Girona?
–«Per donar a conèixer el valor que hi ha a les parròquies he organitzat una visita pastoral, una visita en profunditat per parlar amb el rector, el consell pastoral, els catequistes, els voluntaris de Càritas, els que porten els joves... Es visita l'església, es miren els llibres parroquials i hi ha un moment en què el bisbe està en un lloc de la parròquia rebent tothom qui vulgui sense haver de demanar audiència. Es poden visitar malalts i escoles religioses. És una visita per compartir tot allò que fan, per confortar-los, per animar-los i per reflexionar amb ells sobre tot allò que no acaba de sortir.»
–De la visita pastoral en vau parlar en la carta d'inici de curs a tots els capellans de la diòcesi. Voleu visitar totes les parròquies?
–«La visita pastoral a totes les parròquies i als 13 arxiprestats durarà cinc anys. En un any se'n poden fer tres de petits. Es faran en temps d'Advent i en temps de Quaresma.»
–I en temps ordinari?
–«He d'anar a festes de pobles, de casals d'avis, d'ermites, d'aplecs i assistir a activitats culturals i visites a escoles. I a Temps Pasqual, confirmacions.»
–Començareu aquesta Quaresma que ve?
–«La primera visita serà a l'arxiprestat de Banyoles. Hi dedicaré tota la Quaresma, fins a la vigília de Rams, excepte el dia dels Dolors, que aniré a Amer, on celebren els 300 anys. Deixaré la processó dels Dolors de Mieres per a 2011.»
–En la Setmana Santa del 2009, vau defensar la sortida a la processió del Divendres Sant de Girona de la creu processional del XIV. Això va aixecar crítiques.
–«Si és una processó, una creu processional hi ha d'anar. El bisbe, que els esperava a les escales –jo– els va dir: ‘Si us mulleu em mullaré jo també.' Ja hi anaven els mossens, a la processó... Era un contrasentit que jo anés a Besalú, a Amer o a Banyoles i no a Girona. No?»
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.