On és la Mobile World Capital?

A finals de juliol, Aleix Valls va deixar el càrrec de director general de la Mobile World Capital i el seu lloc l’ocuparà de manera transitòria el director de la Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga. Així doncs, la fundació que havia de convertir la capital catalana en un referent de la indústria mòbil haurà tingut quatre –o, previsiblement, cinc– màxims dirigents en el període 2012-2017. Després d’un inici de projecte amb molts canvis de direcció –i de rumb–, però amb prou camp per córrer –l’acord amb la GSMA no expira fins al 2023–, sembla lògic plantejar una sèrie de qüestions. Què hauríem d’esperar de la Mobile World Capital en els pròxims anys? A què respon tanta mobilitat? És simptomàtica d’alguna cosa? Està complint aquest ambiciós projecte amb els seus objectius inicials?

La resposta a aquesta darrera pregunta és no. Com a mínim, si es tenen en compte les altíssimes expectatives que s’hi van dipositar en el moment en què es va crear. El març del 2012, quan es va presentar el patronat que regeix aquesta entitat –format pel govern de la Generalitat, l’estatal, l’Ajuntament de Barcelona, la Fira i la GSMA–, el conseller d’Empresa i Ocupació d’aquell moment, Francesc Xavier Mena, va qualificar la capitalitat mundial del mòbil com “el gran pla tractor de l’economia catalana per als propers anys” i “el gran argument per atraure inversió a Barcelona i Catalunya”. Xavier Trias, aleshores alcalde, es va mostrar convençut que la fundació convertiria Barcelona “en el centre mundial del desenvolupament de les noves tecnologies mòbils, amb l’objectiu que millorin la qualitat de vida de les persones”.

Cinc anys després, malgrat que els responsables del projecte han tingut els actors principals del sector tecnològic asseguts a la mateixa taula en reiterades ocasions, les sentències grandiloqüents se les ha endut el vent, i l’empremta de la Mobile World Capital en l’ecosistema tecnològic català és més que discutible.

De les quatre grans potes que havien de sostenir inicialment la capitalitat del mòbil, el Mobile World Congress és l’única que ha estat a l’altura de les circumstàncies. El seu èxit, però, no és atribuïble a la MWCapital, sinó a la GSMA, que n’era la propietària abans i que l’organitzava –i ho continua fent– amb un èxit creixent, si bé quan expiri l’acord pot canviar de ciutat si així ho vol.

Les altres tres potes, les estrictament creades per a l’ocasió, no han tingut múscul per sostenir aquests objectius tan ambiciosos per si mateixes. En el vessant més social, el Mobile World Center, per exemple, va arrencar amb certa empenta a través de Telefónica, però ha anat perdent embranzida i, encara que organitza cursets, presentacions i alguna exposició relacionada amb la tecnologia, per al comú dels mortals continua sent la botiga Movistar de plaça Catalunya.

Amb tot, li ha anat clarament millor que al Mobile World Festival, l’altra pota que havia de connectar directament amb la ciutadania duent una sèrie de concerts de primer nivell i activitats a Barcelona. La falta de recursos inicial, la precipitació en els anuncis i l’alta densitat de festivals musicals a la capital catalana, entre altres factors, van fer que aquesta iniciativa fos la primera a fer-se miques i caure en l’oblit.

El darrer apartat de la idea original era el Mobile World Hub, que havia de posicionar Barcelona en el mapa tecnològic i ser capaç d’atraure i fer aflorar tota mena d’empreses relacionades amb el mòbil per tal de deixar un llegat que, en l’eventual cas que la GSMA trobés un millor postor i s’emportés el congrés a una altra capital, la ciutat mantingués el seu estatus en el marc de l’emprenedoria digital. Cinc anys després, dir que Barcelona és “un referent mundial de les comunicacions mòbils” està a mig camí entre la fatxenderia i la mentida. Efectivament, amb els números a la mà, es pot certificar que algunes empreses tecnològiques s’han instal·lat a la ciutat i que se n’han creat d’altres, però qui gosa dir que es deu a la feina de la MWCapital i no a l’efecte MWC o a l’evolució natural de l’activitat econòmica?

El pitjor de tot, però, és que Barcelona ha tingut l’ocasió de convertir-se, efectivament, en un referent mundial i l’ha malbaratat. Amb un sistema sanitari de primera magnitud mundial, tant en l’àmbit assistencial com de gestió i recerca, Catalunya era l’escenari ideal per liderar la transformació digital en el camp de la salut, però el programa mHealth de la capital sembla que ha quedat en no res: fa temps que no genera titulars, ni s’espera que ho faci. Amb altres projectes com Smart living i Mobile ready passa exactament el mateix.

La sanitat, però, era només una de les possibilitats: la gestió turística, l’automoció, les ciutats intel·ligents... De camps per excel·lir, no en faltaven, però la concreció no ha arribat per enlloc. L’únic programa que es manté mínimament actiu és el relacionat amb l’educació (mSchools), però no s’ha estès i ni s’ha generalitzat als nivells anunciats quan se’n va fer el llançament.

“La MWCapital és un projecte molt complex, amb pocs recursos, perquè el sistema de captació va ser un fracàs, i amb una governança molt gran formada per cinc entitats que no necessàriament han de compartir el mateix objectiu. Aquest és un dels molts problemes que té aquesta fundació”, admet en privat un dels directius que han passat per l’entitat durant aquest temps.

I és que, a banda de Ginés Alarcón, Agustí Cordón –els dos primers directors generals– i Aleix Valls, molts altres responsables d’àrea amb gran vàlua han anat deixant l’entitat en veure que els seus respectius projectes no s’acabaven de concretar. S’han fet temptejos en molts camps –també en la inclusió social (M4all)– que han anat llanguint fins a desaparèixer, mentre que la iniciativa més reeixida de totes és el 4 years from now, que, curiosament, ha estat fagocitada per la GSMA, que és clarament la gran beneficiada de tot aquest període.

Vist d’on venim, tenint en compte on som i mirant cap al futur, aprofitant els moments de canvi i renovació, sembla que és el moment de reflexionar sobre el projecte i que la MWCapital decideixi què vol ser quan sigui gran. Així doncs, les entitats amb més poder de decisió en el patronat –sobre el paper, és l’Estat, però a la pràctica l’Ajuntament i la Fira tallen força el bacallà– farien bé d’encertar-la en la pròxima reunió i, a banda de continuar omplint les arques de la GSMA amb bona part del pressupost de la MWCapital, haurien de buscar la manera més efectiva de provocar una transformació més profunda que, aquest cop sí, acabés beneficiant la ciutat i, per extensió, Catalunya i el món.