Fotogrames de pedra

El cap de Creus ha estat un dels platós cinematogràfics més utilitzats de la costa catalana. La primera pel·lícula de la qual tenim notícia, rodada en aquell feréstec paisatge, data de l’any 1930 i es tracta ni més ni menys que de la mítica L’Âge d’Or. Un polèmic estudiant d’arts cinematogràfiques, Luis Buñuel, en col·laboració amb un excèntric pintor de Figueres, anomenat Salvador Dalí, va elaborar un curiós guió cinematogràfic que va provocar un forta onada de protestes en la seva estrena a París. De la col·laboració d’aquests dos personatges i del paisatge del cap de Creus en va sortir un dels primers films sonors del cinema francès i una obra de culte per als cinèfils malgrat la seva condició de maleïda per una bona part de la dreta francesa.

Eren temps convulsos a tot Europa i mentre aquí estava bullint l’olla del que acabaria en la Segona República i el país es preparava per desencadenar una carnisseria de dimensions descomunals, Buñuel i Dalí portaven a la pantalla els desficis d’un parell d’amants que intentaven tirar per la borda totes les convencions socials del moment.

El títol inicial havia de ser Les aigües gelades del càlcul egoista, expressió manllevada del Manifest Comunista, que al final es va convertir en L’Edat d’Or. Era el segon film important del cineasta de Calanda, produït pel mecenes Charles de Noailles, vescomte francès. L’aportació d’idees al guió que va fer Salvador Dalí va ser substancial, cosa que queda del tot palesa en les imatges, simbolismes i metàfores, amb un fort contingut surrealista. La violència de les paraules contra el patriotisme, l’humanitarisme i sobretot l’ anticristianisme (principal objecte de la majoria dels talls exigits per la censura) i el to pessimista i líric, fan de L’Âge d’Or “potser l’única pel·lícula intencionadament surrealista”, segons l’opinió de José Pierre.

Aquest esforç per treure el cinema dels camins més fresats i portar-lo per zones arriscades no es tornaria a repetir per aquests verals fins 40 anys més tard, quan el cineasta brasiler, Glauber Rocha, exiliat a Espanya fugint de la dictadura del seu país, filma al cap de Creus una al·legoria contra les dictadures militars inspirada en Luis Buñuel. Era l’any 1968 i el cineasta de Sant Salvador de Bahía gaudia d’un cert renom. Segons Rocha, Cabezas cortadas desmunta tots els esquemes dramàtics del teatre i el cinema. El cinema del futur serà so, llum i deliri, aquella línia interrompuda des de la filmació de L’Âge d’Or, quaranta anys enrere. El cineasta brasiler, líder del moviment Cinema Novo, no ha passat precisament a la història per aquest film, però cal destacar la veneració per aquest paisatge de pedra torturada pel vent que mostra la pel·lícula.

A la dècada dels seixanta dues pel·lícules realitzades a Cadaqués tornen a situar-se en bona part en aquest paisatge de la part nord de la Costa Brava, tot i que de cap manera el cap de Creus n’és el protagonista ni un element gaire destacat. Parlem de Los felices 60, obra del 1963 signada per un novell Jaime Camino, en la qual hi va participar, entre altres, l’inoblidable Joan Capri. Es tracta d’una comèdia amb el rerefons d’un idil·li entre una dona insatisfeta amb el seu matrimoni i un amic del seu home. Cadaqués i l’ambient que s’hi respirava són els veritables protagonistes d’aquesta pel·lícula de l’any 1963.

L’altra, Los pianos mecánicos, era de més volada, tot i que el resultat final va ser un desastre. Va ser un dels rodatges que més polseguera van aixecar en la dècada, una adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Henri-François Rey, best seller d’èxit d’aquells anys que retrata la dolce vita en una població d’estiueig propera a la frontera francesa, a pocs quilòmetres de Figueres. Dirigida per Juan Antonio Bardem, hi va participar Melina Mercouri per donar vida a Jenny. La prestigiosa actriu grega estava acompanyada de Hardy Kruger, James Mason i Luis Induni. La producció anava a càrrec de Cesáreo González, un dels més importants del ram en aquells anys.

Tot i que Bardem era del milloret que teníem al país, les coses no van anar com s’esperava, en part per la mala adaptació de la novel·la i en part per les constants disputes entre el director i l’actiu principal. Les males llengües asseguren que el company sentimental de la Mercouri, Jules Dassin, volia repassar personalment les seqüències en què sortia la seva dona, cosa que al jove director no li semblava gens bé. La pel·lícula va ser un fracàs absolut, però va ajudar, com havia fet Pandora quinze anys abans amb Tossa, a posar Cadaqués en el mapa i a convertir-lo en un lloc de pelegrinatge per a la gauche divine espanyola i francesa. Tot això, evidentment amb el permís de Salvador Dalí, que ja s’havia instal·lat per aquells topants molts anys abans.

La pel·lícula del cap de Creus per excel·lència, la més recordada, no es filmaria fins al 1970, quan la productora Jet Films-MGM va encarregar a Kevin Billington la direcció d’una adaptació de la novel·la de Jules Verne, El far de la fi del món.

Es tracta d’una història d’aventures en què uns pirates, a les ordres de Konge (Yul Brynner), volen apagar el llum del far del cap d’Hornos per tal de desorientar els vaixells, fer-los estavellar contra els penya-segats i robar-los la càrrega. Fins i tot es va construir un far sota el ja existent del cap de Creus, a propòsit per a la pel·lícula i que s’ha mantingut fins fa uns anys. Els maleïts pirates assalten l’illa rocosa i maten a tothom excepte en Will, que ajudat per una noia farà tot el possible per evitar que els pirates se’n surtin amb la seva.

El càsting incloïa actors de primera fila com Kirk Douglas, que també va participar en la producció, Yul Brynner i Samantha Eggar. La Metro Goldwyn Mayer, que intervenia en el projecte, va fer mans i mànigues per assegurar la participació d’aquestes primeres espases. Com a actor secundari hi figurava un magnífic Fernando Rey, en el paper del vell faroner maltractat pels invasors, intervenció que li va obrir les portes al mercat internacional.

El títol original de la novel·la es va canviar pel de La luz del fin del mundo. El rodatge va despertar moltíssima expectació, però com recorda Lluís Molinas en el llibre Costa Brava, plató de cinema, durant aquells dies el cap de Creus va estar inaccessible per als periodistes. Ni Douglas ni Brynner van donar cap mena de facilitats als periodistes catalans que cobrien l’esdeveniment. La pel·lícula no va ser precisament un èxit de crítica i públic i la seva volada, tot i les pretensions originals, va ser més aviat curteta.

A la dècada dels noranta, el 1992, el prestigiós cineasta suís Alain Tanner va filmar algunes escenes de Le journal de Lady M. a la zona del cap de Creus. La història d’un triangle amorós entre un pintor català, Diego, una cantant francesa, M., i la seva dona. La relació entre les dones es va estrenyent a mesura que Diego va quedant cada cop més apartat de la relació.

L’any següent, el 1993, Antoni Ribas va decidir cloure la trilogia històrica que va començar amb la Setmana Tràgica. Ribas va emprendre el 1993 el difícil rodatge de Terra de canons, un film sobre una família espanyola durant la Guerra Civil que va portar el cineasta a manifestar-se acampat deu mesos a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per demanar una subvenció al govern català, que no li van concedir. Tot i així va continuar la pel·lícula cinc anys després, va aconseguir més de 350.000 signatures de suport i va rebre ajuda de moltes persones, entre elles alguns diputats i antics consellers de la Generalitat, com ara Josep Gomis, per tirar endavant una obra en què hi va participar l’actor Lorenzo Quinn.

El 1997 el cap de Creus va tornar a veure la desfilada de tota la parafernàlia pròpia del món cinematogràfic amb la filmació de Carreteras secundarias, una pel·lícula espanyola dirigida per Emilio Martínez Lázaro (autor de Ocho apellidos vascos i Las 13 rosas), basada en la novel·la d’Ignacio Martínez de Pisón. Felipe, un adolescent, i el seu pare, Lorenzo, viatgen per l’Espanya del 1974 en cotxe, un Citroën DS, que és l’única propietat que tenen. La seva vida és una mudança constant per apartaments de la costa, espais d’aspecte desolat durant la temporada baixa. Per atzars del destí, es veuran obligats a canviar la seva ruta i a allunyar-se del mar, cosa que provocarà una sèrie de canvis en la seva vida que els costarà gestionar. Una pel·lícula de carretera que va reunir la participació de Maribel Verdú i Antonio Resines, a banda del jove Fernando Ramallo.