“ El món social m’ha fet créixer com a persona”

L’any 1936 a Anglès. El nostre pare, en Ramon Ribera Vilaseca, que tenia una botiga al carrer d’Avall, era un bon músic, tocava tres o quatre instruments: el piano, el violí, la bateria, però el que li agradava més era el trombó de vares. Amb en Pere Masats, en Pic d’Amer, en Bet Figueriques i en Rigau va fundar el quintet jazz-band l’As d’Anglès, que va ser el primer que va tocar la música de Nova Orleans a les comarques gironines. El pare també va ser un dels fundadors del Centre Republicà de la vila, va entrar com a regidor de l’Ajuntament el 14 d’abril del 1931 i, de forma discontínua i amb diferents càrrecs, s’hi va mantenir fins a l’octubre del 1938 que va ser cridat a files i va marxar al front.

La darrera notícia que en va tenir la mare –jo no ho recordo perquè tenia dos anys i mig– va arribar en un sobre datat a Sant Cugat del Vallès on hi havia la fotografia d’una persona afusellada que no es podia reconèixer. Va ser un cop molt fort que ens continua turmentant. Tota la vida he volgut descobrir el lloc on el van enterrar, encara avui no ho he trobat, però em mantinc ferm en la recerca. La mare, el meu germà en Jaume i jo ho vam passar molt malament. Sort vam tenir del padrí, que era un home com cal i ens va ajudar a tirar endavant. Es va casar amb la mare i va néixer el nostre germà Enric. La postguerra va ser dura, no em fa vergonya dir que vam passar molta gana. Quan el meu germà va fer catorze anys el van agafar a la fàbrica d’embotits de ca l’Aulet, i a la mateixa edat jo vaig anar a treballar a les serres de can Cendra. Sort en teníem, del futbol.

La nostra era una família de futbolistes. El pare havia jugat amb l’Anglès i el meu germà en Jaume va fitxar pel Barça i va jugar amb el Condal. Amb en Lluís Coll, que crec què és el jugador més important en la història de les comarques gironines, jugaven al Sant Lluís, que era un club de la parròquia. Allà ens va descobrir el Sr. Julià, que ens va portar al juvenil del Girona. Als divuit anys vaig debutar amb el Deportiu i després, quan van nomenar entrenador del primer equip l’Emilio Aldecoa, en va fer confiança i des del primer partit de la temporada que vaig debutar amb el Girona em va fer titular. Jugàvem a tercera, vam pujar a segona i em va venir a buscar l’Espanyol.

Tot i que en aquell moment només guanyaven diners primeres figures com en Kubala o en Di Stefano, és evident que van millorar les condicions de feina i de sou. Per començar, la majoria dels viatges els fèiem amb avió i no havies de patir el calvari de la segona divisió on els desplaçaments eren amb autobús. Per exemple, quan havíem d’anar a jugar a la Corunya havíem de marxar el divendres i després de moltes hores de sots i carreteres infernals –totes les d’Espanya excepte les de Navarra i el País Basc– arribàvem baldats. D’aquesta etapa no em puc queixar, fins i tot vaig fer una prova amb l’Inter de Milà, de l’Helenio Herrera.

Li diré que al vestidor l’equip parlava català. Els noms dels jugadors eren Bartolí, Sastre, Argiles, Camps, Dauder, hi havia dos o tres estrangers que no el sabien, però la resta de jugadors érem de Catalunya, de les Illes o de València, n’hi havia alguns d’esquerres i catalanistes i aquell era l’idioma que fèiem servir entre nosaltres.

Allò ens va permetre viatjar per tot el món.

Vam fer una gira pel Canadà i els Estats Units que ens va portar a Quebec, Chicago i Nova York; vam anar a Nigèria, un país meravellós que feia un any que havia aconseguit la independència i ens van tractar de primera; vam voltar Europa i el Marroc. Amb tot, li diré que a l’equip no es parlava de política.

La quarta temporada, l’Espanyol em va cedir al Nàstic de Tarragona, després vaig anar al Terrassa i al Girona i vaig penjar les botes. El meu germà en Jaume i un cosí, en Lluís Serrat, treballaven com a contractistes d’obres a Lloret de Mar i els faltava capital per ampliar els projectes. Em van dir si els ajudava amb una part dels diners que havia guanyat amb l’esport i em van proposar fer-me soci de l’empresa, i jo vaig acceptar. Aquella va ser l’entrada a un món que no coneixia. Hi havia un terreny on avui s’aixeca el gratacel del carrer General Mendoza i el propietari, tot i que va tenir ofertes importants, em va dir si volia tirar endavant el projecte de la torre de pisos. Jo només tenia un milió de pessetes, però no sé per quin bon o mal aire li vaig dir que sí. L’arquitecte era en Josep Ros Casadevall, i l’aparellador, l’Enric Saus, que havia treballat amb els francesos a Algèria, tenia molts coneixements i sabia trobar moltes solucions i va aportar molta innovació. Jo al seu costat vaig aprendre molt. Per la coberta vam demanar autorització al govern civil per penjar-hi la senyera, ens van donar el permís i per primer cop a Girona es va autoritzar.

Jo tenia com a assessor laboral fiscal en Narcís Codina, que era el president del club. Era membre de la junta, i com que l’Ajuntament va decidir que havíem de marxar de Vista Alegre, la junta va decidir que no tenia altra sortida que fer un camp nou. I va ser així com vam redactar i executar el projecte i vam pagar-ne el cost. Ho vam dividir en sis parts i es va construir l’estadi de Montilivi.

Les de les persones que estàvem implicades en l’operació. O sigui, en Narcís Codina, en Quim Ribes (en Mei), en Jaume Grabuleda que havia jugat amb el Girona, en Josep Garrido, i l’advocat Joan Vidal i jo; cadascú va pagar la seva part.

Van venir a veure’m dos fundadors de Ser.Gi (Servei Gironí de Pedagogia Social), en Quim Jubert i la Conxa Pla, per dir-me si volia presidir una associació que acabava de néixer i intentava incidir en els sectors més desfavorits de la nostra ciutat. Jo, que estava preocupat pel camp social, els vaig dir que sí, i va ser així com el que havia de ser una presidència efímera va durar trenta-sis anys, intensos, plens i coneixent gent.

I tant. He de dir que vaig passar moltes penúries, sobretot econòmiques, que vam haver de fer un gran esforç per consolidar la fundació, però, vist amb perspectiva, no tinc cap dubte que va valer la pena, que aquesta ha estat una de les etapes de la meva vida en què m’he sentit més realitzat. El contacte amb el món social em va fer créixer com a persona i em va permetre treballar amb activistes d’una qualitat humana molt gran. Són moltes persones que han col·laborat amb Ser.Gi i han ajudat. En citaré tres que van ser decisives per a l’entitat: Toni Julià, Josep Pepo Delàs i Francesc Carbonell. Erenb gent amb conviccions i futur que sabien com afrontar els problemes i buscaven els mitjans per trobar solucions.

No va ser fàcil. Quan jo vaig entrar a Ser.Gi els empresaris gironins no sabien què era la responsabilitat social corporativa, la qual cosa implicava que no et podies refiar d’aquest sector per rebre ajudes. Vam tenir sort que inicialment la fundació funcionava gràcies al voluntarisme i més endavant, quan s’hi van haver d’implicar els professionals, vam aconseguir uns préstecs bancaris. Vam engegar dos programes molt potents, un de destinat a les toxicomanies, que en aquell moment cobria un problema al qual ningú s’enfrontava a Girona i avui té continuïtat amb la Fundació Teresa Ferrer, i un que va impulsar en Toni Julià, l’Escola d’Educadors Especialitzats, que Ser.Gi va mantenir sis anys fins que ho va derivar a la UdG on s’imparteix el grau en educació social.

Ja no en soc el president, és en Bru Pallissa, i sens dubte podem dir que sí, ja que crec que hi ha un gran equip. Té un pressupost d’un milió i mig d’euros, hi treballen més de quaranta professionals i s’incideix en camps com la família, la immigració, el desenvolupament comunitari, l’habitatge social, la formació, la ciutadania, els joves.

La feina dels educadors, de les persones compromeses que sense fer fressa treballen pel bé comú i la millora de la societat. En el meu cas jo he fet un pas al costat però no m’he retirat, m’han permès continuar ajudant, perquè si deixes d’actuar, aviat estàs mort.