Mataró va ser Roma

A les onze del matí, mitja hora abans de l'inici de la cerimònia de bea­ti­fi­cació de Josep Samsó i Elias, els car­rers del cen­tre de Mataró sem­bla­ven Roma. Més de qua­tre-cents cape­llans de totes les gra­du­a­ci­ons i mol­tes mon­ges ana­ven cap a la basílica de Santa Maria o pre­gun­ta­ven com s'hi arri­bava. Les cam­pa­nes sona­ven i pen­ja­ven domas­sos dels bal­cons. El papa Benet XVI, que és una mica còmode –no en va diu la missa del gall a les deu perquè troba que les dotze és hora de ser al llit–, ha deci­dit que les bea­ti­fi­ca­ci­ons no es facin a Roma sinó que, a par­tir d'ara i per pri­mer cop des del segle XII, se cele­brin a les ciu­tats de cada bea­ti­fi­cat. Pit­jor per a Roma i millor per a Mataró i per a totes les pobla­ci­ons que a par­tir d'ara escriu­ran el nom d'un fill en el Lli­bre dels Beats. Un altre dia, amb un altre papa, tots els milers de feli­gre­sos i els cen­te­nars de cape­llans vin­guts de tot Cata­lu­nya que ahir van omplir la basílica de Santa Maria s'hau­rien hagut de tras­lla­dar a la plaça de Sant Pere. Ahir van anar a Mataró, que és a un cop de cotxe o d'autobús per a tots menys per a Angelo Amato, pre­fecte de la Con­gre­gació per a les Cau­ses dels Sants, que és l'únic que va venir del Vaticà.

Un excel·lent per a tots els mata­ro­nins que van orga­nit­zar una cerimònia molt difícil d'orga­nit­zar, amb tan­tes auto­ri­tats reli­gi­o­ses, civils i mili­tars, i per al car­de­nal Lluís Martínez Sis­tach, mal els pesi als enso­ta­nats ron­di­nai­res res­sen­tits d'una pàgina web que es diu Ger­mi­nans i que ahir no es van dei­xar veure per Mataró (sabem que no es van dei­xar veure perquè encara que fir­min amb pseudònim i escri­guin en cas­tellà bar­roc per dis­si­mu­lar tot­hom sap qui són perquè a Mataró ens conei­xem tots, i sabem que són de Mataró). A l'altre extrem de la corda, tam­poc no eren a la basílica els que en altres moments han hono­rat els màrtirs de l'altre bàndol de la mateixa guerra. Escol­tin: quan vostès han bea­ti­fi­cat a la seva legítima manera els seus morts dedi­cant-los car­rers i eri­gint-los monu­ments bé han estat acom­pa­nyats per gent de missa en un gest de recon­ci­li­ació. No podien haver anat ahir a missa per un altre màrtir, encara que no fos dels seus? Vostès s'ho van per­dre. Quan l'Església s'hi posa pro­du­eix uns espec­ta­cles d'alta cate­go­ria visual, musi­cal i emo­ci­o­nal. Ahir a Santa Maria de Mataró hi va haver molta gent que va plo­rar a llàgrima viva. Alguns, els més vells, havien cone­gut el nou beat o havien estat alum­nes seus de cate­quesi. Una senyora m'expli­cava emo­ci­o­nada que el seu pare havia estat empre­so­nat amb Josep Samsó i que la mati­nada d'aquell dia 1 de setem­bre de 1936 va veure com se l'endu­ien per anar-lo a matar a dalt de tot del cemen­tiri de Mataró, davant la ciu­tat estesa als seus peus. A les dotze en punt del mig­dia d'ahir, quan va aparèixer sobre l'altar la foto­gra­fia impo­nent del nou beat, la gent va aplau­dir cinc minuts ben bons, entre ells el pre­si­dent Mon­ti­lla i la seva dona, Jordi Pujol i senyora, l'alcalde de Mataró i els alcal­des de Medi­ona i Argen­tona –llocs d'on Samsó havia estat també rec­tor–, i repre­sen­tants de tots els par­tits polítics que hi van voler assis­tir, d'àmbit local, naci­o­nal o esta­tal.

A quarts de cinc de la tarda, unes tres hores després d'aca­bada la cerimònia, Mataró encara sem­bla Roma. Pels car­rers es veuen cape­llans que bus­quen on és l'estació del tren o on havia apar­cat l'autobús que els tor­na­ria a casa. Són els cape­llans rasos. L'abat de Mont­ser­rat; Juan A. Martínez Camino, por­ta­veu de la Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola; el car­de­nal; el nunci o Angelo Amato tenen trans­ports més per­so­na­lit­zats. Han dinat de càtering al col·legi Vall­de­mia dels Maris­tes. Paga el car­de­nal, em diuen. Els mata­ro­nins que for­men part de la causa del doc­tor Samsó i que durant anys han espe­rat aquest dia ja han sufra­gat prou des­pe­ses i hi han posat molt esforç. Han acon­se­guit el que volien: Josep Samsó serà vene­rat com a beat cada 1 de setem­bre per tota l'Església catòlica. Ara, la san­te­dat. Molts dels que ahir plo­ra­ven ja no veu­ran aquest ascens.

A la mateixa hora, men­tre els cape­llans con­vo­cats pre­nen el cafè a Vall­de­mia o tor­nen a les seves des­ti­na­ci­ons, tres tes­tos de flors una mica pan­si­des, flors de dies, ador­nen el monòlit del cemen­tiri que recorda l'afu­se­lla­ment de Josep Samsó. Més enrere, en el punt exacte on l'afu­se­lla­ment va tenir lloc, una petita placa de mar­bre a terra només diu: «JSE, 1 Sep. 1936.» Encara més enrere un monu­ment recorda els noms dels bri­ga­dis­tes inter­na­ci­o­nals que van morir prop de Mataró entre el 1937 i el 1938. N'hi ha d'Estats Units, de Grècia, Ale­ma­nya, Hon­gria, Polònia, Por­tu­gal. Tan­tes històries en tan poc espai, tanta mort i tanta soli­tud, ara mateix.