«Si el riu és vida, el cementiri és mort»

Enmig dels car­rers estrets i cos­te­ruts d'Ascó, en alguns dels quals s'exhi­bien pan­car­tes a favor del cemen­tiri nuclear que just la mati­nada abans havien pen­jat alguns veïns del muni­cipi de forma anònima i sense fer gaire soroll, va res­so­nar ahir un crit unànime i con­tun­dent: «Ascó, Cata­lu­nya diu que no.» Era la con­signa que es repe­tia una vegada i una altra i amb la qual que­dava ben clar el rebuig a l'MTC per part de milers de ciu­ta­dans d'arreu de les Ter­res de l'Ebre i del Camp de Tar­ra­gona. Pre­do­mi­na­ven, però, els ciu­ta­dans de la Ribera d'Ebre. Els veïns dels muni­ci­pis pro­pers a Ascó no van dub­tar a sor­tir al car­rer per rebut­jar una ins­tal·lació que també hipo­te­ca­ria el seu futur. «Vull que els meus néts vis­quin a la Ribera», era el lema que Josep González i la seua família exhi­bien en uns car­tells caso­lans engan­xats a la cami­seta. «Som de Ras­quera, i cre­iem que el cemen­tiri nuclear suposa un perill molt gran, no només per la infra­es­truc­tura en si, sinó també per com es trans­por­ta­ran aquests resi­dus», argu­men­tava González. I és que molts dels mani­fes­tants veuen en l'MTC un per­ju­dici per al ter­ri­tori a llarg ter­mini gai­rebé irre­ver­si­ble. Dues veïnes de Móra d'Ebre ho tenien molt clar. «Als nos­tres néts els hem de donar vida, i els duros no ho arre­glen tot», van afir­mar amb con­tundència. «No tot té preu», recor­dava una pan­carta d'uns veïns de Vine­bre.

Com no podia ser d'altra manera, la mani­fes­tació va gene­rar un debat polític al car­rer, en el qual cadascú feia la seua apor­tació par­ti­cu­lar en la lluita con­tra el cemen­tiri nuclear. «Són sis con­tra tot el país», deia un mani­fes­tant a un altre. «Ja no volem més merda a la Ribera», rei­vin­di­cava un crit que sor­tia de la mul­ti­tud. Però els que no es van fer sen­tir gaire, per no dir gens, van ser els favo­ra­bles a l'MTC. Pot­ser per por, o per ver­go­nya, no van dei­xar altre ras­tre que els car­tells favo­ra­bles a la ins­tal·lació, pen­jats amb el suport i l'ajuda de l'equip de govern. I de l'alcalde, ni ras­tre. «Deu ser a la neu», bro­me­java un veí del muni­cipi. Una pos­si­bi­li­tat que no seria gens estra­nya, ja que dar­re­ra­ment l'única apa­rició pública del bat­lle asco­nenc són els mis­sat­ges ins­ti­tu­ci­o­nals que regu­lar­ment emet la tele­visió local i en els quals dóna els argu­ments que defen­sen la seua posició i que encara no ha gosat expli­car davant dels mit­jans.

Enmig de la rei­vin­di­cació també hi va haver lloc per a l'humor, la iro­nia i la diversió. Dos gegants ves­tits amb samar­re­tes anti­nu­cle­ars van ani­mar la festa, i un grup de joves feia sal­tar tot­hom tot can­tant al ritme de la música d'una xaranga: «Radi­o­ac­tiu qui no vote.» Una pan­carta recor­dava que «si el riu és vida, el cemen­tiri és mort», tot fent referència a la bata­lla per l'aigua de l'Ebre que temps enrere va tenir en peu de guerra els habi­tants d'aques­tes ter­res. I una altra feia broma pre­gun­tant: «Voleu deno­mi­nació d'ori­gen radi­o­ac­tiva?» Al final, el que compta és que la plaça de l'Ajun­ta­ment va que­dar petita per a tants mani­fes­tants. Una nena que no devia tenir més de tres anys ho agraïa des del cot­xet amb un car­tell que deia: «Gràcies per pen­sar en el meu futur.»