“Van abolir el cos de faroners perquè volíem fer vuit hores”

Gairebé quaranta anys, 11 al cap de Creus i 27 al far de Palamós i allà ja em vaig jubilat. Vivíem allà mateix. El far del cap de Creus era de dues places, de dos tècnics em refereixo. A Palamós, no. El de Palamós és un far dins del poble i, per tant, és un far ordinari.

Sí. Quan hi vaig arribar, el far de Palamós era molt antic i, al cap d’un any de ser-hi, el van fer tot nou. Encara l’altre dia hi vaig anar i està igual que quan els van fer tot nou l’any 1975. Té una torre al jardí i és com un xalet. Està situat al final del carrer Ametlla de Mar.

Sempre. Teníem vacances, i per ser on érem, teníem 45 dies l’any més uns 10 dies més per extres. Anava molt bé perquè, en ser dos tècnics, quan havies de marxar tenies l’altre. Era, això sí, un far aïllat.

Al principi no veia gent al cap de Creus perquè no hi havia carretera. Dels onze anys, en vaig estar cinc sense carretera. Quan es va facilitar l’accés, van aparèixer els turistes.

Dalí era dels pocs que venia. A l’estiu, sempre pujava amb Gala. A banda d’ells i algun noi amb motxilla, no veia gaire ningú més allà. Gala i Dalí sempre portaven algun acompanyant. Hi passaven la tarda. Ens visitaven un parell o tres de cops cada estiu. Quan li vaig explicar que farien la carretera, va decidir de no venir més. I ho va complir. Li agradava la solitud i entrava i sortida del far. Amb la carretera feta, ja no el vaig veure més. Quan ja era a Palamós, em va venir a veure. Hi havia una certa amistat amb ell.

Quan vam canviar l’òptica i vam deixar la vella allà a l’entrada, a ell li va crear curiositat. L’havíem deixat desmuntada per enviar-la cap al centre de senyals marítims de Madrid. Un dia d’aquells, va aparèixer i se’n va enamorar. Li vaig donar el número de telèfon de l’enginyer en cap i li va trucar. Primer, no va poder quedar-se-la, però més tard, per coneixença amb el governador civil, va acabar sent seva. Sembla que li van regalar. Devia ser cap a l’any 1963 o 1964. Encara no hi havia carretera al far.

Va tardar gairebé un any a aconseguir-la. Va llogar cinc o sis homes perquè la baixessin fins a l’embarcador i la va portar a Portlligat. Jo li vaig anar a muntar a l’estudi. Aquesta òptica ha acabat al museu. La tenen sortint, a la piscina. És una òptica que deu tenir almenys 150 anys. Va ser substituïda per una d’aereomarítima que servia per a vaixells i avions.

Al cap de Creus, per exemple, hi havia una sirena per quan hi havia boira. La sirena feia la lletra C en l’alfabet Morse cada divuit segons. Havies de ser allà per la boira. Ara, tot és automàtic, però llavors no ho era pas. Havíem de posar els llums electrògens. Quan hi havia tempesta, sovint es podia cremar el quadre de distribució. Calia ser allà perquè el llum no s’apagués. Ara, és diferent: funcionen amb tres sistemes i quan en falla un, n’hi ha un altre a punt. És molt difícil que en una nit fallin els tres sistemes. Si hi havia una avaria, l’havíem de solucionar i tot era manual. Si s’apagava, havien d’anar de pressa per tornar-lo a encendre.

A la província de Girona érem deu faroners i dos eren a Girona. Eren els que ens reemplaçaven quan agafàvem vacances o hi havia una vacant. Ara, tot és automàtic i ho porten només dues persones. Una viu a Sant Feliu i l’altra, a Palamós. Que s’avaria, per exemple, el primer sistema, posen el segon. Ja no hi va ningú de nit enlloc. Ho fan de dia, l’endemà. A nosaltres, en canvi, ens calia viure allà.

Sí, érem funcionaris de l’Estat. Per ser del cos de faroners s’havien de fer oposicions a Madrid. Érem una plantilla de 315 i, segons les jubilacions que hi havia, s’anaven ocupant les vacants. Quan vaig fer les oposicions, es van presentar 390 opositors i només hi havia 35 places. Jo vaig quedar el número 17 i vaig haver d’esperar que es col·loquessin els de davant meu. Vaig tardar dos anys i, finalment, vaig substituir el faroner del cap de Creus, que es va jubilar.

Això no és veritat. L’any 1992-93, va arribar un problema laboral que va ser decisiu. No és veritat que el cos de faroners va treure’s perquè tot s’havia automatitzat. Això és el que es va fer córrer. El que va passar és que el cos de faroners, a través de la nostra associació, va qüestionar que haguéssim de ser 24 hores al far. Van plantejar fer un horari de 8 hores i això es va proposar a la direcció general.

Al govern no li va interessar, perquè en un far tècnic, com ara el de Palamós, haguessin calgut tres persones. L’Estat hauria d’haver triplicat la plantilla dels faroners i hauria estat una ruïna per a ells. Ens van passar al port de Barcelona, que es va convertir en el nostre cap de servei. No es va treure el cos de faroners per l’automatització. A tot l’Estat, érem una plantilla de 315. Automatitzant-la, la podien haver deixat en 80, però la van treure tota perquè vam lluitar per fer vuit hores. Van suprimir el cos de faroners perquè volíem fer vuit hores, no per l’automatització. Els que ens vam voler quedar vam deixar de ser funcionaris i ens vam convertir en laborals. A mi em quedàvem cinc anys per jubilar-me i ho vaig voler fer així i em vaig quedar al far de Palamós. Qui va voler mantenir la condició de funcionari, el van destinar a oficines de l’Estat i centres meteorològics. Ara, n’hi ha dos a Girona i dos a Barcelona. Els meus últims cinc anys de faroner, es va anar automatitzant tot. Jo ho vaig viure.