Societat

MONTSERRAT MOYA GEÒGRAFA I GUIA TERAPEUTA DEL PROGRAMA BANYS DE BOSC DE L’ASSOCIACIÓ SÈLVANS

Geògrafa i guia terapeuta del programa Banys de Bosc

“Si vols abraçar un arbre, fes-ho, però jo no et diré que ho facis”

Transmet molta calma, fet que qualifica de coherent tenint en compte que es dedica a guiar visitants per boscos, una activitat terapèutica que s’oferirà al gener a través de selvans.ong

Podem dir que és tera­peuta de bosc?
No sóc tera­peuta; el veri­ta­ble tera­peuta és el bosc. Jo només soc una acom­pa­nyant, una guia. Faig la funció d’acom­pa­nyar la per­sona, però el veri­ta­ble tera­peuta és el bosc.
També hi deu aju­dar, no?
Sí, alguna cosa faig... Espero! [Riu.] Però no soc pas met­gessa, ni infer­mera. Soc geògrafa. I fa molts anys que estic fent taitxí.
Com va anar a parar a Sèlvans?
Jo havia tin­gut una enti­tat d’edu­cació ambi­en­tal a Sant Hilari Sacalm. Van con­tac­tar amb mi perquè els ajudés a fer tot el pro­jecte didàctic de bos­cos madurs dedi­cat a esco­les, i es van interes­sar també a fer els banys de bosc amb mi. També havia estat asses­sora del pro­grama Esco­les ver­des de Girona.
El taitxí com­bina bé amb els banys de bosc?
Sí, perquè és un art mar­cial basat sobre­tot en la len­ti­tud i en els banys de bosc pre­ci­sa­ment el que tre­ba­llem és la len­ti­tud i el silenci. Podríem dir que el taitxí és una medi­tació en movi­ment, però des de la len­ti­tud. Fem exer­ci­cis molt sen­zill al bosc sense que la gent sàpiga que és taitxí, exer­ci­cis de res­pi­ració i de len­ti­tud que jo ja por­tava incor­po­rats.
Sola o acom­pa­nyada? Què és millor?
Jo sola m’hi trobo molt bé! I si és acom­pa­nyat, amb algú que sàpiga res­pec­tar el silenci. El silenci al bosc és màgic, és molt potent perquè pots veure esqui­rols, algun conill que et passi sal­tant... Per a tots els biòlegs i gent que fa tre­ball de camp l’ele­ment impres­cin­di­ble és el silenci i pas­sar des­a­per­ce­but.
Per això no es poden fer els banys de bosc ni amb mas­co­tes ni amb nens?
Exacte. I reco­ma­nem que no es por­tin mòbils ni càmeres, perquè la gent així no està pen­dent de les fotos i del mòbil.
Sovint estem més pen­dents de cap­tu­rar la imatge que de viure-la?
Sí. És curiós com ens ha trans­for­mat la càmera i l’obsessió per voler cap­tar coses. I hi ha un moment en què no cal. Fins i tot jo, que porto ulle­res, reco­mano en alguns exer­ci­cis que ens les tra­guem.
Què en treu, a part de veure borrós?
Doncs mira, hi ha un micro-món, mol­tes coses peti­tes que de vega­des ens pas­sen des­a­per­ce­bu­des, i el fet de poder veure-les de prop, però sense cap fil­tre. L’escorça dels suros... A Cal­des, tenim uns suros que són una mera­ve­lla. I el fet de poder-te mirar una escorça de ben a prop, per als qui estem sem­pre acos­tu­mats a por­tar ulle­res és una cosa nova. Per­ceps la rea­li­tat d’una altra manera.
De moment, només es faran a Cal­des de Mala­ve­lla?
Ja hem començat també l’iti­ne­rari de Sal­va­dor Grau de les Pre­ses, s’està pre­pa­rant el de Tossa i el de Palau-sacosta.
Sobta una mica, perquè el de Palau és en una zona molt urbana, els sons de la natura es bar­re­gen amb els cot­xes.
Sí. L’entorn hi és, però això és per fer-nos ado­nar de la importància de la len­ti­tud i el silenci. El silenci ambi­en­tal en un bosc urbà és molt difícil d’acon­se­guir, però igual­ment aquell entorn natu­ral és molt vàlid. Perquè al cos­tat tenim una residència geriàtrica de les més grans de Cata­lu­nya i el que es poten­ciarà és que les per­so­nes degu­da­ment acom­pa­nya­des puguin gau­dir d’un bosc terapèutic. Que esti­gui obert tant als veïns com a la gent de la residència.
Per què neces­si­tem un guia per pas­se­jar pel bosc?
Evi­dent­ment, és opci­o­nal. Pots anar-hi sol. Depèn de la intenció que li vul­guis donar. El que nosal­tres fem és donar importància a coses que pot­ser si vas sol et pas­sa­rien com­ple­ta­ment des­a­per­ce­bu­des.
Pen­sava que els banys de bosc esta­ven vin­cu­lats només a bos­cos molt madurs i que havies d’aca­bar abraçant un arbre. Cal?
Jo no faig abraçar un arbre. L’iti­ne­rari l’hem arri­bat a cons­truir a par­tir de dife­rents models de banys de bosc que es fan arreu del món. Hi ha iti­ne­ra­ris ori­en­tals, un de més anglo­saxó, de més ame­ri­cans... I cadas­cun posa èmfasi en una cosa o en una altra. Hem aga­fat una mica de cada i hem fet un model en què ens puguem tro­bar a gust.
El japonès és més d’abraçar arbres?
No, el japonès és molt més ascètic, més espartà, i pràcti­ca­ment no toca cap ele­ment natu­ral. En canvi, l’ame­ricà sí que és més de tocar la terra, d’emma­rar-te, de cami­nar des­calç. I està molt bé, però de vega­des aquí no acaba d’encai­xar. També són d’expli­car els pro­ble­mes en rot­llana al bosc... A nosal­tres no ens sem­bla neces­sari. Hem aga­fat pin­ze­lla­des. Inten­tem res­pec­tar la per­sona, que ningú no faci coses en con­tra de la seva volun­tat. Si vols abraçar un arbre, fes-ho, però jo no et faré abraçar un arbre si no vols.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.