“Si vols abraçar un arbre, fes-ho, però jo no et diré que ho facis”

No sóc terapeuta; el veritable terapeuta és el bosc. Jo només soc una acompanyant, una guia. Faig la funció d’acompanyar la persona, però el veritable terapeuta és el bosc.

Sí, alguna cosa faig... Espero! [Riu.] Però no soc pas metgessa, ni infermera. Soc geògrafa. I fa molts anys que estic fent taitxí.

Jo havia tingut una entitat d’educació ambiental a Sant Hilari Sacalm. Van contactar amb mi perquè els ajudés a fer tot el projecte didàctic de boscos madurs dedicat a escoles, i es van interessar també a fer els banys de bosc amb mi. També havia estat assessora del programa Escoles verdes de Girona.

Sí, perquè és un art marcial basat sobretot en la lentitud i en els banys de bosc precisament el que treballem és la lentitud i el silenci. Podríem dir que el taitxí és una meditació en moviment, però des de la lentitud. Fem exercicis molt senzill al bosc sense que la gent sàpiga que és taitxí, exercicis de respiració i de lentitud que jo ja portava incorporats.

Jo sola m’hi trobo molt bé! I si és acompanyat, amb algú que sàpiga respectar el silenci. El silenci al bosc és màgic, és molt potent perquè pots veure esquirols, algun conill que et passi saltant... Per a tots els biòlegs i gent que fa treball de camp l’element imprescindible és el silenci i passar desapercebut.

Exacte. I recomanem que no es portin mòbils ni càmeres, perquè la gent així no està pendent de les fotos i del mòbil.

Sí. És curiós com ens ha transformat la càmera i l’obsessió per voler captar coses. I hi ha un moment en què no cal. Fins i tot jo, que porto ulleres, recomano en alguns exercicis que ens les traguem.

Doncs mira, hi ha un micro-món, moltes coses petites que de vegades ens passen desapercebudes, i el fet de poder veure-les de prop, però sense cap filtre. L’escorça dels suros... A Caldes, tenim uns suros que són una meravella. I el fet de poder-te mirar una escorça de ben a prop, per als qui estem sempre acostumats a portar ulleres és una cosa nova. Perceps la realitat d’una altra manera.

Ja hem començat també l’itinerari de Salvador Grau de les Preses, s’està preparant el de Tossa i el de Palau-sacosta.

Sí. L’entorn hi és, però això és per fer-nos adonar de la importància de la lentitud i el silenci. El silenci ambiental en un bosc urbà és molt difícil d’aconseguir, però igualment aquell entorn natural és molt vàlid. Perquè al costat tenim una residència geriàtrica de les més grans de Catalunya i el que es potenciarà és que les persones degudament acompanyades puguin gaudir d’un bosc terapèutic. Que estigui obert tant als veïns com a la gent de la residència.

Evidentment, és opcional. Pots anar-hi sol. Depèn de la intenció que li vulguis donar. El que nosaltres fem és donar importància a coses que potser si vas sol et passarien completament desapercebudes.

Jo no faig abraçar un arbre. L’itinerari l’hem arribat a construir a partir de diferents models de banys de bosc que es fan arreu del món. Hi ha itineraris orientals, un de més anglosaxó, de més americans... I cadascun posa èmfasi en una cosa o en una altra. Hem agafat una mica de cada i hem fet un model en què ens puguem trobar a gust.

No, el japonès és molt més ascètic, més espartà, i pràcticament no toca cap element natural. En canvi, l’americà sí que és més de tocar la terra, d’emmarar-te, de caminar descalç. I està molt bé, però de vegades aquí no acaba d’encaixar. També són d’explicar els problemes en rotllana al bosc... A nosaltres no ens sembla necessari. Hem agafat pinzellades. Intentem respectar la persona, que ningú no faci coses en contra de la seva voluntat. Si vols abraçar un arbre, fes-ho, però jo no et faré abraçar un arbre si no vols.