Terra de romànic i llegendes

Situ­ada en un altiplà entre les valls mit­ja­nes del Llo­bre­gat i del Ter, es troba la comarca natu­ral del Lluçanès, que con­tem­plada des de qual­se­vol dels seus mira­dors apa­reix com una regió irre­gu­lar i de relleu tren­cat, sol­cada per un bon nom­bre de rie­res i tor­rents, i de petits cims, veri­ta­bles tala­ies del Piri­neu ori­en­tal, Mont­ser­rat i el Mont­seny. A peu de car­re­tera, aquesta visió s'agu­ditza encara més i con­vida el visi­tant a per­dre's pels camins, pobles, masies, pallis­ses, ermi­tes i cas­tells, i per les seves històries de brui­xes i ban­do­lers.

La capi­tal de la comarca és Prats de Lluçanès, el muni­cipi més petit però el més impor­tant tant per nom­bre d'habi­tants com de ser­veis, amb un ric patri­moni arqui­tectònic romànic, repre­sen­tat sobre­tot en les esglésies de Sant Andreu de Lla­nars, Sant Sebastià i Santa Llúcia. Dins el poble es troba el san­tu­ari de Lur­des, que ofe­reix des de la seva bal­co­nada una de les panoràmiques més boni­ques de la comarca.

Pocs quilòmetres al nord de Prats de Lluçanès es troba Lluçà, amb un dels encla­va­ments de més interès de la comarca: el con­junt arqui­tectònic for­mat per la canònica agus­ti­ni­ana de Santa Maria, el cas­tell i l'església romànica rodona de Sant Vicenç, una de les poques que hi ha sen­ce­res a Cata­lu­nya. De tot el con­junt, en des­taca el claus­tre romànic, a l'inte­rior de la canònica, for­mat per qua­tre gale­ries, divuit arcs i 22 colum­nes, cada una unida a un capi­tell de deco­ració ani­mal o vege­tal. El con­junt de l'església i el claus­tre han estat decla­rats Bé Cul­tu­ral d'Interès Naci­o­nal.

Després d'aquesta pas­se­jada cul­tu­ral, és interes­sant fer un recés gau­dint de la natura. A Santa Maria de Merlès, ja al Ber­guedà, la riera de Merlès, decla­rada d'interès natu­ral, ser­pen­teja entre gorgs i res­clo­ses, donant cabuda a espais d'una gran bellesa pai­satgística. A l'estiu, aquest aflu­ent del Llo­bre­gat és un indret per­fecte per a les acti­vi­tats de lleure, orga­nit­za­des sobre els gorgs i salts d'aigua on la tra­dició situen els aplecs de brui­xes.

Després d'una estona de des­cans en plena natura, la ruta ens guia cap a Olost, on es troba la monu­men­tal església par­ro­quial de Santa Maria, bate­jada pel bisbe Tor­ras i Bages com «la cate­dral del Lluçanès». És tan gran que per veure-la bé es reco­mana pujar a Sant Adju­tori, ermita i turó, des d'on també es dis­tin­geix el cas­tell.

Tot i que l'art i l'arqui­tec­tura monu­men­tals són molt ben repre­sen­tats al Lluçanès, la caça de brui­xes, la guerra de Suc­cessió, les car­li­na­des i els ban­do­lers també han dei­xat petja en aques­tes ter­res. A Sant Feliu Sas­serra, per exem­ple, es troba el Cen­tre d'Inter­pre­tació de la Brui­xe­ria, que per­met al visi­tant reviure un dels fenòmens més funes­tos de la història d'Europa del segle XVII. A Sant Feliu Sas­serra la caça de brui­xes es va sal­dar, entre el 1618 i el 1648, amb 23 dones pro­ces­sa­des, de les quals almenys sis van ser exe­cu­ta­des. El Con­sorci del Lluçanès pro­posa una ruta per diver­sos indrets vin­cu­lats a aquest feno­men, entre els quals es troba el Ser­rat de les For­ques, on el 8 de gener del 1767 es va ajus­ti­ciar l'última de les brui­xes de Cata­lu­nya, Maria Pujol, la Napa.

I si Sant Feliu és cone­gut per les brui­xes, Oristà ho és pel fet de ser la població natal d'un dels ban­do­lers més famo­sos de Cata­lu­nya: Perot Roca­gui­narda, nas­cut el 1582 en una masia d'Oristà, tocant al cin­gle dels Tres Còdols. Pre­ci­sa­ment en aquest indret, for­mat per l'erosió de la riera Gavar­resa, es diu que el ban­do­ler hi va dei­xar escrits uns gra­fits. A Oristà pot ser interes­sant també fer una visita al Museu de Ter­rissa Cata­lana.