“Jo també vaig començar un dia corrent només deu minuts”

Un. Un o potser algun més, però no gaires més. Molta gent em diu allò de “tu rai”, però recordo que vaig començar com tothom, anant a córrer deu minuts o un quart d’hora. I quan el meu entrenador em va posar a córrer tres quarts d’hora, per a mi era un món!

Soc farmacèutic, i soc triatleta tot i que els puristes no consideren l’Ultraman un triatló, perquè en un triatló les tres proves les has de fer el mateix dia.

Són tres etapes: en la primera són 10 km nedant i 145 en bici; la segona són 275 en bici i la tercera, 84 km corrent. I tens dotze hores cada dia per acabar-ho. El primer dia nedant ja són sis hores, i si no ho fas en sis, ja estàs fora.

Tres, que són moltes.

Vaig jugar a hoquei sobre patins des dels tres anys fins als vint-i-sis. I a l’estiu quan no competíem anava a córrer per gust, un o dos dies a la setmana, per fer alguna cosa. I a partir dels 26 vaig dir prou d’hoquei. I vaig començar a córrer. Em vaig apuntar al primer Ironman el 2013 i a partir d’aquí...

A Barcelona, el 2013. Vaig acabar en onze hores, molt content.

Ostres, això sí que no ho recordo.

En aquell moment no ho era tant. Ara sí.

Amb l’hoquei em passava, potser al principi em costava una mica agafar el ritme i quan s’anava acabant el partit veia més la diferència, tirava igual però els altres estaven més cansats. També ho vaig notar molt el primer dia que vaig agafar una bici de carretera. Al cap de dues hores o dues hores i mitja vaig dir ostres, ara estic bé.

He fet proves d’esforç cada any, però al principi no. El 2014 vaig fer la primera prova d’esforç. Perquè la meva mare patia, bàsicament. Però ara me’n faig cada any.

És l’última prova que vaig fer, al novembre, i vaig quedar cinquè. Però he tingut mal regust.

Mai m’havia passat res, en cap prova, i aquí m’ha passat de tot. Se’m va fer malbé la bateria de la bicicleta, i com que anem amb un canvi electrònic, vaig estar 130 km amb la mateixa marxa. Després vaig punxar dos cops... I just quan vaig punxar el meu equip se n’estava anant, era d’aquestes carreteres llargues i jo veia que marxaven i em vaig posar al mig de la carretera però no em veien. Era el cinquè Ultraman des del 2014 i tenia aspiracions d’estar al podi. Podia haver estat més endavant. A part de Hawaii també vaig competir al febrer a Florida, que és on em vaig classificar per al campionat del món i vaig acabar segon, i a Motril, on vaig guanyar per segon any.

El meu nivell de natació era d’anar a la platja, i vaig veure que si havia de fer 3.800 metres nedant i 180 quilòmetres en bici i marató necessitava un entrenador.

Sí, però mai més en faré tres en un any, d’Ultraman. És massa. Normalment en feia una.

Sí, molt, al setembre, quan ja havia fet Florida i Motril i em preparava per a Hawaii hi havia dies que deia a l’entrenador que no podia acabar.

Si no pots no ho facis. Tenim la premissa que si un dia no pots o forces el cos i et diu avui no, no passa res. A vegades un entrenament no el feia i em deia que no valorés dos mesos bons d’entrenament per un de dolent.

N’he après amb els anys. Al final coneixes bé el teu cos, saps què has de menjar, que vas menjar que se’t va posar malament, i ha moments que dius: ara haig de parar. És el que m’ha passat en arribar de Hawaii. I és el primer cop que he tingut aquesta sensació tan forta; necessites desconnectar i fer altres coses.