“Donem 600 espatlles i és impossible comptar els fuets”

Era molt menut i sí hi anàvem, i recordo que els premis eren 200 pessetes. Llavors es donaven diners i ningú controlava res, ni Montoro ni històries...

Molt de fum! Com que es podia fumar, allà dins hi havia una fumèrria que semblava Londres allò. Hi havia una gentada bestial. Recordo que hi havia les de Vilobí i Bescanó que eren les més grans, que regalaven cotxes, motos, electrodomèstics...

Jo m’hi vaig introduir fa uns 10 o 11 anys quan el meu nano jugava a bàsquet, perquè això ho organitzen els clubs de bàsquet, futbol i patinatge de Bescanó. I em van dir de fer-ho, ja que jo em dedico a l’espectacle. Amb el meu company, en Josep Luque, ho hem professionalitzat una miqueta, ho hem canviat molt de com era i fem molt d’espectacle. La gent el que vol és riure, i aquests dies encara més.

Sí, i els regals. L’espectacle ens ha ajudat molt. I de premis, en donem molts, per dir-te que donem 600 espatlles, que són la mare dels ous. De fuets, no sé quants. Ara ja no els tirem, perquè vam tenir alguna denúncia. Els posem a les quines i ni idea de quants en podem arribar a donar. Cada dia donem també una tele gran i una de petita, bicicletes, cafeteres...

Sí, feia 10-15 anys que no la fèiem. I contra pronòstic va anar molt i molt bé. Quan vam obrir potser hi havia 1.000 persones que feien cua a la barra per sopar. A més, va ser molt bo perquè vam anar a buscar dues bicis velles, les més carraques que vam trobar... I vam dir: “Qui vol una bici?” I tot el pavelló: “Jo!” Van pujar dues persones, van aparèixer les bicis brutes, velles... i van fotre una cara! Però se les van quedar, amb la condició que si volien una espatlla havien de fer una volta per allà, amb la roda rebentada...

Sí, em disfresso. El dimoni sol ser molt malparit. Qui treu la quina ha de triar entre tres sobres i el dimoni li intenta canviar: “Et canvio l’1 pel 3!” Se sol jugar molt amb el públic també. És com l’Un, dos, tres. N’hi ha que piquen, n’hi ha que no. Jo no sé quins premis hi ha a cada sobre. I l’avi és un avi autèntic, que li va la marxa, amb unes dents molt grans, boina, ulleres, bastó i un llarg fuet penjant-li... Només dona menjar i la bici.

Sí, aquest any ja fem espectacle pur només començar. Tanquem tots els llums, posem fum i llums a l’escenari, música a tot volum, presentem els canaris... Un espectacle molt Hollywood. I des de fa un parell d’anys també cada dia ho fem amb la cançó Boig per tu, i els llums dels mòbils, fins i tot ens ha felicitat en Pep Sala. La gent d’aquí vol cançons catalanes, però barregem una mica de tot, perquè ens ve gent de tot arreu. Aquest any n’hi va haver que es van posar a cridar “in-inde-independència!”, i veies que n’hi havia d’altres a qui no els feia gràcia i vam posar el Som boletaires, i tothom cantant! I l’anècdota més bona ha estat que de la frase “Els carrers seran sempre nostres”, una penya va començar i va seguir tot el pavelló el crit d’“Els fuets seran sempre nostres!” I vaig dir: molt bé! I a la quina els vaig posar 100 fuets!

És impossible! Després els tres que se’n cuiden ens foten crits, però l’important és que es fan molts diners per als tres clubs i així poden tirar tot l’any bé.

D’Austràlia. Vam necessitar un traductor. Ve gent de tot Catalunya. Jo em vaig treure de la butxaca que era la quina més gran i divertida de Catalunya, i és cert! El curiós és que de Bescanó és d’on ve menys gent. M’atreviria a dir que només un 5% de la gent n’és. De jovent en ve més. A la gent gran li costa.

El que ve més gent és per Sant Esteve, l’any passat van quedar més de 600 persones fora. I el que costa més és el dia 1 de gener. L’any passat vaig posar-los la marxa fúnebre i tot. Després ja es van anar animant, però la resta de dies veus cava i tot tipus de begudes a les taules; el dia 1, només aigua. I la gent va venint de mica en mica...

No, només una vegada hem hagut de treure una persona del pavelló. La gent té ganes de gresca però són civilitzats.

Sí, i demà en l’última quina donarem tot el que hi ha a l’escenari! Fa un parell d’anys van haver de venir amb tres cotxes per carregar-ho tot.