“El món dels trabucaires s’ha anat convertint en llegenda”

Sí, és veritat. Però en general els trabucaires no eren pas delinqüents.

Sí, però ho feien per recollir diners per a la causa carlina. Robaven i segrestaven liberals rics per comprar armes, tot i que, és veritat, moltes vegades es quedaven els diners ells. Però en essència, els trabucaires eren soldats carlins que, un cop acabada la primera guerra carlina no es van voler rendir, van passar a França, a la Catalunya del Nord, i des d’allà van procurar continuar la lluita en territori de la Catalunya espanyola. N’hi havia d’idealistes i d’altres que, senzillament, no podien tornar perquè havien comès delictes de sang i no tenien dret a indult. Per a aquests últims, era una manera de sobreviure.

De trabucaires n’hi havia molts i en molts llocs de Catalunya i al País Valencià. En el llibre em centro en els de les comarques de Girona. Efectivament, hi havia uns capitostos que van fer coses que superen la ficció de qualsevol pel·lícula. Els més importants eren en Felip (Ramon Vicens) i els seus germans, de Sant Llorenç de la Muga, que tenien colles de 40 a 80 trabucaires i que quan convenia es dividien; i en Planademunt (Rafel Sala), del mas Planademunt de Santa Pau. Aquests eren els capitostos més notables de Catalunya, o almenys, de Girona i Vic. L’escriptor Marià Vayreda es va basar en la vida d’aquests dos homes reals per a la seva novel·la més coneguda, La punyalada. El personatge de l’Ibo fa una sèrie de malifetes que en bona part havien fet aquells dos trabucaires de veritat.

Dels trabucaires no ens n’ha arribat gaire informació, i només una part respon a fets reals. La majoria de la gent, dels trabucaires en sap les llegendes. En el capítol de La punyalada que passa a l’aplec de Sant Aniol, i que obre la novel·la, Vayreda diu que la festa era trista perquè a la rodalia hi havia trabucaires i la gent tenia por, i que a la tarda els trabucaires van irrompre a trets i la gent es va espantar i va marxar. Doncs la realitat supera la ficció. A l’aplec de l’1 de maig del 1842 s’hi van presentar els trabucaires d’en Felip, es van enfrontar a la milícia que hi patrullava, hi va haver trets i van morir dos membres de la milícia, dos nois de Tortellà casats i amb criatures. Els van enterrar a Sant Aniol mateix.

A cada generació es van perdent dades reals i s’hi va afegint la llegenda. Al Vallespir, que era la comarca on més s’amagaven els trabucaires, aquests han quedat com a representants de la catalanitat. Hem de tenir en compte que a mitjan segle XIX, al Vallespir encara no estaven afrancesats, només sabien parlar català. Avui, ho associen a la lluita per la catalanitat del seu territori. En els escuts d’algunes penyes de la USAP de Perpinyà hi surt un jugador amb trabuc.

Als trabucaires no els van poder guanyar mai. L’exèrcit espanyol va portar aquí milers i milers de soldats i no van poder fer-hi res perquè els trabucaires s’amagaven molt bé a les muntanyes, que coneixien perfectament. Crec que es va acabar per cansament. N’hi havia que havien anat a la primera guerra carlista sent uns adolescents, per ideologia o perquè a casa seva eren molt religiosos; van fer tota la guerra i, en acabar aquesta, es van fer trabucaires. Seguidament es van apuntar a la següent carlinada i, en tornar a perdre, van recuperar la seva vida de trabucaire. Al final et feies gran i et cansaves d’aquella vida dura a les muntanyes.

En alguns casos hi queda la memòria oral. “En aquella casa hi va haver trets; en aquella zona van matar un trabucaire, allà, un mosso d’esquadra”, t’expliquen. Hem de tenir en compte que per exemple, a l’Alta Garrotxa, hi havia moltes cases (les llocarades, en deien) que solien ajudar els trabucaires a amagar-se, o els informaven de per on passaven les tropes. De tot això encara en queda un record.