la contra
Ascó, tornar a començar
Seria bo fer un esforç per tractar el tema d'Ascó des d'un altre punt de vista fugint del mimetisme de classificar la gent en dos grups contraposats: bons i dolents
És ja una llarga història. La Ribera d'Ebre era una comarca que subsistia de la seva agricultura, del gran centre industrial de Flix que aplegà prop del miler de treballadors, dels tallers ferroviaris de Móra la Nova i dels equipaments relacionats amb serveis, comerç i el pas de la carretera per Móra d'Ebre. Era una comarca mancada de cohesió i sense un lligam directe entre el sud i el nord (avui hi ha la C-12 o l'eix de l'Ebre). Els pobles del sud gravitaven sobre Tortosa per una mala carretera; els situats vora la línia de tren des de Riba-roja a Móra anaven a Reus. A partir del 1957 tot va canviar. L'Estat atorgà a l'Enher l'aprofitament hidràulic del riu Ebre entre Escatron i Flix i començaren les obres de les preses i centrals elèctriques de Riba-roja i Mequinensa, cosa que va suposar un gran impacte a tota la comarca i zones immediates per la demanda de mà d'obra i els bons salaris que es pagaven, a més de la seguretat social inexistent a l'agricultura. Riba-roja, per exemple, que tenia 1.626 habitants l'any 1950, va arribar als 4.186 l'any 1965. Molta gent va abandonar el camp iniciant-se un procés que resultaria irreversible. Les obres, però, van acabar i no quedà res. Cinc anys després, Riba-roja havia davallat als 2.288 veïns i el 1995, als 1.492, amb una sensació creixent de marginació.
El 1972 es van autoritzar les centrals nuclears d'Ascó i la historia tornà a començar. Per molta gent les obres i la posta en marxa de les centrals era una solució per a la crisi. Novament, la zona fou lloc de feina, sous elevats i diner que corria en abundància. Aquesta vegada, però, es produí una dura confrontació. No tots estaven a favor de les nuclears i esclatà un ampli moviment en contra que, afegit a les circumstàncies polítiques del moment, provocaren la caiguda de l'Ajuntament d'Ascó i l'arribada al poder dels antinuclears. Però les centrals es van acabar, van entrar en funcionament i donaren feina a molta gent de l'entorn, entre ells molts dels capdavanters de la política local. Definitivament, la comarca havia canviat i quedava a mercè de la voluntat de les grans multinacionals foranes.
A principis dels vuitanta es visqué una època de bonança; però després comença la crisi de la planta d'Ercros, la pèrdua de llocs de treball de manera accelerada (Flix ha baixat dels 5.418 habitants del 1960 fins als 4.054 de fa tres anys), mentre el tancament de Vandellòs-1, el 1990, feia preveure que les centrals d'Ascó tenien data de caducitat. Paral·lelament, apareixien informacions de la greu contaminació produïda pels residus de la «Fàbrica» i l'única inversió important que assumia el govern era per descontaminar la presa de Flix, assolint unes despeses que haguessin hagut d'anar a càrrec dels responsables de la desfeta. Durant molts anys, les administracions públiques, malgrat retòriques manifestacions cada cop que arribaven les eleccions, continuaven considerant la comarca, i el conjunt de les Terres de l'Ebre, com al pati del darrera on acumular la brossa. És en aquest context d'irritació acumulada que sorgeix el tema de l'anomenat cementiri nuclear i l'opció d'Ascó per acollir-lo. L'Ajuntament diu que no representa cap perill i que l'obra i les instal·lacions posteriors garantirien l'ocupació i estimularien el progrés social i econòmic per a la comarca. És el missatge que volen transmetre els defensors, mentre que els opositors parlen dels perills nuclears, de la poca transparència en el procés i de la desraó que la decisió d'uns pocs pugui afectar tanta gent. En qualsevol cas, les coses no són clares i caldria parlar-ne amb calma. El que penso, però, es que els regidors d'Ascó que ho han votat no són traïdors de res ni de ningú. És cert que moltes autoritats locals treballen a les nuclears, però cobren per la seva feina, com tants parlamentaris i càrrecs de l'administració viuen de les retribucions que reben per ser polítics dòcils.